Les quatre cavernes contra Pep Guardiola

BarcelonaPep Guardiola va marxar del Barça perquè ja no podia més. L’exigència de guanyar-ho absolutament tot va ser massa per a un entrenador que molt sovint es va sentir tot sol al capdavant del conjunt blaugrana. La seva figura no ha admès mai grisos: o té admiradors o té detractors. Va quedar ben clar quan va marxar del Barça, el 2012, després de moltes friccions amb la junta de Sandro Rosell, fins al punt de renunciar a un xec en blanc per renovar. Per no parlar de Madrid, on té constantment el públic en contra, en part pel seu barcelonisme i en part pel seu posicionament polític, proper al catalanisme. Aquest dimarts el tècnic de Santpedor es retroba amb la parròquia del Bernabéu en l'anada de les semifinals de la Champions (21 h, Movistar Liga de Campeones). Amb Erling Haaland com a punta de llança, buscarà, ara sí, derrotar la mística blanca.

El 2012, tip de tot plegat, Guardiola va plegar del Barça i va buscar refugi a Nova York, on va agafar-se un any sabàtic abans de tornar a les banquetes. Les seves aventures posteriors, al Bayern Munic i al Manchester City, han estat un èxit a nivell de joc i de títols. Però no un èxit complet. De la mateixa manera que la llegenda de Guardiola va fer-se molt gran a Barcelona per haver guanyat dues Champions, el màxim títol europeu de clubs se li ha resistit tant a Munic com a Manchester. Una mena de deute pendent, amb ell mateix i amb l’afició.

N’hi ha prou fullejant els diaris anglesos per adonar-se que, per a molts, fins que no sigui campió d’Europa no haurà acabat de demostrar el seu talent. Com si els 33 títols que ha aconseguit durant les 15 temporades que ha exercit d’entrenador no fossin un aval suficient. "Al Bayern va trobar-se amb una situació similar. Va passar de la fascinació a la decepció. I va marxar sense haver dut l’equip a cap final de Champions. Per a molts va ser una feina inacabada", recorda el periodista Isaac Lluch, corresponsal a Alemanya i que va seguir molt de prop el pas de Herr Pep, com el va batejar Martí Perarnau en el llibre on glossa el seu pas per Munic.

Guardiola, víctima de les expectatives

Segurament va ser per culpa de les expectatives. "Un diari alemany va arribar a publicar que era un entrenador que caminava per sobre les aigües", recorda Lluch. De fet, Guardiola aterra al Bayern el 2013, però diu la llegenda que els dirigents bavaresos van decidir fitxar-lo quatre anys abans, després de caure 4-0 al Camp Nou als quarts de final de la Lliga de Campions 2008-2009. A Munic, en un equip que té "un complex de superioritat molt gran", la Bundesliga es dona per guanyada i l’objectiu real és Europa. De res va servir que revolucionés el model de joc clàssic de l’equip, ni que intentés guanyar-se el cor de l’afició i l’entorn parlant alemany des del primer dia. "Mai va tenir un nivell excel·lent i això el va desgastar molt a les rodes de premsa". Fins i tot alguns periodistes li van arribar a retreure que no tingués prou vocabulari. Set títols en tres temporades no van ser suficients perquè va caure tres anys en semifinals europees contra el Madrid, el Barça i l'Atlètic de Madrid. "La seva feina no es va entendre", resumeix Lluch.

Tancada l’etapa a terres bavareses, Guardiola buscava refugi a Manchester, en un club estat on ja treballaven dos vells coneguts de la seva etapa al Barça, Ferran Soriano com a CEO i Txiki Begiristain com a secretari tècnic. "Però Guardiola, per ser Guardiola, sempre té pressió", resumeix Pol Ballús, periodista que ha viscut de primera mà des de Manchester l’evolució del tècnic a la banqueta blau cel. "Ha passat per totes les fases. Va arribar que molts es preguntaven «I aquest tio, què ens ha d'ensenyar?»", recorda Lu Martín, periodista i amic de Guardiola que també ha viscut molts anys la trajectòria del tècnic des de Manchester. Per si no fos prou, el primer curs no va guanyar cap títol. "Després ho va guanyar tot en les competicions d’Anglaterra, i va passar a tenir un respecte absolut. Però ara li falta la Champions i està en la fase de «Si no la guanya, el matarem»".

El City i l'exigència de guanyar la primera Champions del club blau-cel

Un punt clau és que el City mai ha aixecat l’orelluda. "A les esferes internes del club creuen que per ser un gran de debò has de guanyar-la. Et dona un plus i un prestigi diferents", apunta Ballús. I, esclar, carreguen aquesta responsabilitat en Guardiola, que ja va arribar a la final del 2021, però la va perdre amb el Chelsea. De totes maneres, Ballús i Martín coincideixen en dir que la vida a Anglaterra és molt més còmoda per a Guardiola que no pas la de Baviera o la de Catalunya. "Potser hi ha algun purista de l’estil que el critica, però és el lloc on més se’l respecta. Fins i tot entre els aficionats del United. La seva figura es veu amb devoció", apunta Martín. A Manchester hi ha menys periodistes a les sales de premsa, menys mitjans especialitzats i no existeixen les tertúlies esportives a mitjanit. "Hi ha menys soroll mediàtic", apunta Ballús. Això fa que el dia a dia sigui més tranquil: "La pressió mediàtica no es pot comparar amb la de Barcelona".

Canvia, això sí, la cultura futbolística, que es basa en les expectatives. Rarament mencionen un jugador per la seva nacionalitat o pel seu antic club, sinó que l’anomenen pel preu. "Ha passat això amb el davanter que va costar 50 milions" o "Ha passat allò amb el defensa pel qual en van pagar 40". Guardiola és, per a un sector, "el dues vegades guanyador de la Champions". Qui sap si a partir del 10 de juny n’haurà guanyat tres...