Uns quants anys després, el Barça torna a enamorar a Europa (2-4)

Nàpols (enviat especial)Costa recordar l'últim cop que el Barça havia sortit a un estadi europeu espolsant-se de sobre la pressió, oferint un d’aquells recitals que provoca les mirades resignades dels aficionats locals. Aquelles mirades que diuen tant. Que volen dir que no hi ha res a fer, que el Barça és molt superior. ¿Quan va ser l'últim cop? Potser quan Xavi jugava. I ara Xavi és a la banqueta, liderant el renaixement d’un Barça que torna a enamorar, en competicions internacionals. Toca fer-ho a l’Europa League, quan es voldria fer-ho a la Champions, però l’escenari era de primer nivell. Al vell San Paolo, l'estadi ara batejat Diego Armando Maradona en honor d’algú que feia gaudir la gent, jugant. I el Barça fa gaudir la seva afició, quan juga així, golejant (2-4).

Sí, feia falta, no podia fallar a Nàpols. Fallar hauria volgut dir caure eliminat d’una quarta competició en menys de tres mesos, tancar-se la porta per classificar-se per a la Champions guanyant aquest torneig. Caure a Nàpols hauria fet mal, però en lloc d’una clatellada, l’equip de Xavi va donar continuïtat a la festa de Mestalla. Ben trobada, efectivitat. Amb ella, tot sembla menys complicat. Si el partit era un judici, va acabar convertit en unes vacances amb vistes al golf de Nàpols. Només va faltar acabar sopant a Capri o Sorrento.

És cert que el Nàpols, amb una manera de treure la pilota que semblava un harakiri, va ajudar cometent totes les errades defensives que no havia comès al Camp Nou, però el Barça el va treure de polleguera posant sobre la taula, com si fos un venedor ambulant oferint tot el gènere, tots els trucs de què disposa ara per marcar gols. Ara una mica de joc de posició, ara una contra de manual i, si cal, un gol en una jugada a pilota aturada on Piqué se suma a la festa. El primer gol, de fet, és un d’aquells que els soferts aficionats del Barça s’han fet un fart de veure, les últimes temporades, però encaixant-lo. Un córner a favor del Nàpols, tan mal servit que semblava una broma, va permetre a Aubameyang sortir corrent cames ajudeu-me. Però no estava sol. Com si fos una cursa de relleus 4x100, Auba va passar el testimoni a Adama Traoré. I quan l’explosiu extrem ja no podia més, va cedir el testimoni a Jordi Alba, puntual per marcar el 0-1 per sota les cames de Meret. 

El gol va deixar anar un Barça juganer, amb ganes de convertir l’estadi Diego Armando Maradona en l’escenari on explicar a tothom que, de mica en mica, les coses tornen al seu lloc. El segon, després d’una nova errada d’un Nàpols que volia cuidar la pilota però es castigava a si mateix, va permetre a Frenkie de Jong enviar la pilota, amb cura, a l’escaire de Meret, que va acabar convertit en una estàtua, i a més en una ciutat on en tenen moltes, d’estàtues. De totes les èpoques.

En una ciutat d’art, els artistes venien de fora. Amb espais per córrer i dominant l’art d’esmunyir-se entre línies, el Barça recuperava un cop darrere l'altre la pilota. Busquets i De Jong en van pispar tantes, que semblaven nens amb les butxaques plenes de caramels després de la desfilada de Reis. I Pedri, un altre nen, el que sempre vol la pilota. Ni tan sols l’errada de Ter Stegen, que va fer tard sortint de sota els pals per cometre un penal sobre Osimhen que Insigne no va fallar, va fer dubtar un equip sense sorpreses en la seva proposta. Piqué i Araujo aixecant un peatge als davanters locals, Dest una mica nerviós a la banda i Ferran Torres buscant, encara sense sort, l’efectivitat que els seus companys ja tenen. Després de fer-se un fart de perdonar, qui va fer el tercer va ser Piqué, amb un bon cop de cintura dins de l’àrea. Aquest no era un partit per haver d’acabar patint. Així va ser.

Un gol que explica un estil

Es tractava de recuperar sensacions, de regalar a l’afició la segona golejada consecutiva en un estadi complicat. Durant mesos costava fer gols, així que ara que la pilota entra, cal aprofitar-ho. I de tots els gols, el que més va agradar a Xavi va ser el quart, després de tocar durant un minut la pilota. Adama va accelerar la jugada, centrant, i Frenkie de Jong va deixar passar la pilota, enganyant els defenses, cosa que va permetre a Aubameyang posar la seva firma a una obra col·lectiva. Una petita obra d’orfebreria, una delícia. Quan el Barça juga amb una idea, aquells jugadors que semblaven perduts ara tenen una brúixola, com un Frenkie de Jong renascut.

El Barça, on només va faltar el golet de Ferran Torres, ha aconseguit capgirar l’estat anímic, tant el seu com el dels aficionats. El dia del sorteig, venir a Nàpols feia por. I en veritat, passar a la següent ronda va acabar sent extremadament fàcil. El segon gol local, de Politano, va arribar quan mig estadi ja era a casa i el Barça s'havia relaxat una mica. El temps, de fet, és el gran aliat de Xavi, que veu com les llavors plantades fa setmanes es van transformant en els primers brots verds. El seu equip ja té cara i ulls. I els futbolistes se sumen a la seva causa, conscients que, de mica en mica, està naixent una nova història d’amor. I aquesta sembla que pot acabar bé, a diferència dels últims anys.