El productor cinematogràfic que ha convertit el Nàpols en un gran film

BarcelonaTot comença amb una escena que podria ser d'un film. El centre històric de Torre Annunziata, un preciós port pescador del golf de Nàpols, durant els anys 20. Les barques de pescadors, el repic de les campanes de l'església i dos nens amb pantalons curts que venen pels carrers els espaguetis que han preparat la seva mare i la seva àvia. Un d’ells, el Dino, té molta gràcia quan toca vendre la pasta. L’altre, en Luigi, no en té tanta. De fet, s’ha escapat per ajudar el seu germà, perquè els pares volen que en Luigi estigui sempre estudiant: serà advocat. En Dino, en canvi, és un bala perduda que diu que vol ser actor. Així que li encarreguen vendre la pasta, entre bromes i crits. Aquests dos nens estan destinats a aixecar un dels imperis cinematogràfics més grans del món.

I, com en un film, fem un salt en el temps. L’any 2004, el fill d’en Luigi arriba a Nàpols després de tota una vida entre els Estats Units i Roma. Alguns familiars de Torre Annunziata s’acosten a rebre’l al cèntric hotel de Nàpols on dormirà aquella nit. Ell els saluda breument, ignorant-los. Té altres idees al cap. Porta unes ulleres de sol gegants, la pell molt morena. Ja no és jove, però vesteix com si ho fos. Aurelio Di Laurentiis torna a la terra del seu pare per comprar el Nàpols, l’equip de futbol que acaba de fer fallida econòmica. L’escena de film idíl·lica de la infància del seu pare i el seu oncle s’està transformant en una comèdia de rialla fàcil, plena de personatges curiosos. Di Laurentiis, en quinze anys, ha retornat el Nàpols a l’elit, però també s’ha fet un tip d'encendre incendis, barallant-se amb l’Ajuntament, castigant els jugadors en un hotel tancats o perseguint pel túnel de vestidors un àrbitre amb un cornicello, un amulet napolità contra la mala sort.

El Nàpols, malgrat ser tan estimat, va néixer relativament tard, el 1926, gràcies a la fusió de diferents clubs sota la iniciativa de l'industrial Giorgio Ascarelli, membre de la comunitat jueva de Nàpols. Ascarelli, sotstinent d’alcalde, va negociar amb les autoritats feixistes que el club trobés terrenys per a un nou estadi i fos admès a la Primera Divisió ja el seu primer any. Llavors, molts feixistes eren jueus, sense poder-se imaginar que Mussolini els acabaria perseguint. Ascarelli va morir abans. No va arribar a veure-ho. Tampoc va poder veure cap èxit del Nàpols, convertit en els seus primers anys de vida en un club ascensor, entre ascensos i descensos. A l'ombra del Vesuvi, tot semblava possible. Als napolitans els agradava recordar que la seva ciutat s'aixeca sobre les ruïnes d'una colònia grega, motiu pel qual han heretat la capacitat de convertir-ho tot en una tragèdia o una comèdia. O les dues coses a la vegada. Una tendència a l'exageració que arribaria a la màxima expressió els anys 80, amb l'arribada de l'empresari Corrado Ferlaino, que va fitxar Maradona i va canviar la història, perquè per fi el club va guanyar la lliga. Després vindria la fallida econòmica i el 2004 el Nàpols va acabar a la Tercera Divisió. I aquí va entrar en acció Aurelio Di Laurentiis, que va refundar l’entitat batejant-la com a Napoli Soccer, a l'americana. Tot i que uns anys després es va recuperar el nom històric de l'entitat, esclar.

Di Laurentiis era llavors un empresari molt conegut a Itàlia, tot i que vivia molts mesos als Estats Units. La seva arribada al món del futbol va ser tota una revolució. I això que el primer any del nou club no va poder ni pujar a Segona, perquè va perdre el 2005 la promoció d’ascens contra l’Avellino. Però de mica en mica, gràcies a la seva gestió, el Nàpols torna a ser gran i viu ara la seva segona època amb més títols de la història: tres Copes i una Supercopa entre els anys 2012 i 2022. I, tot plegat, gràcies a un home que es va criar lluny dels estadis... i prop de les sales de cinema.

Di Laurentiis és l’hereu d’un imperi cinematogràfic, la productora Filmauro, fundada juntament amb el seu pare els anys 70. Una empresa que sempre ha treballat de bracet amb l’empresa que va crear el seu oncle, en Dino, quan va apostar per marxar als Estats Units, on va morir el 2010 a la seva casa de Beverly Hill, a Los Angeles. En Dino se'n va anar de ben jove a Roma per fer d’actor, però va entendre que no tenia prou talent davant la càmera. En tenia al darrere, com a productor. I ràpidament va reclutar el seu germà Luigi, que feia d’advocat tal com volien els seus pares, per crear una empresa que revolucionaria el mercat europeu i el nord-americà, perquè en Dino va ser el gran expert en les prevendes de drets dels films a diferents països: ell, propietari dels drets d’un film, els cedia durant un període de cinc anys a un soci diferent en cada país, aconseguint tenir molts companys de viatge per fer grans produccions.

En els complicats anys posteriors a la postguerra, Dino di Laurentiis va produir alguns dels films més famosos del cinema italià, com Riso amaro de Giuseppe De Santis i Anna d’Alberto Lattuada, protagonitzats per Silvana Mangano, que es casaria amb el productor. Llest com una fura, va negociar amb bancs i empresaris per rebre diners. I va convèncer productors de Hollywood per rodar films a Europa, perquè era més barat. Primer els va portar a Itàlia, però els anys 60 en portaria uns quants a escenaris espanyols. Els Di Laurentiis van produir films tan icònics com La strada de Federico Fellini, que guanyaria un Òscar. En total, 181 films produïts, als quals cal sumar més de 350 com a coproductors, de vegades amb companys de viatge com la filla d’en Dino i Mangano, Raffaella De Laurentiis. Amb Les nits de Cabiria de Fellini va arribar un segon Òscar.

Després, films tan coneguts com La gran guerra de Mario Monicelli i els primers d'estrangers amb directors com Jean-Luc Godard, John Huston, Sydney Pollack, Ingmar Bergman, Robert Altman i Milos Forman. Els Di Laurentiis van ser claus en la carrera de Sofia Loren i en els millors anys del neorealisme italià, però a la dècada dels anys 70 Di Laurentiis ja va marxar als Estats Units, on va produir films d’aventures icònics com Conan el bàrbar de John Milius i aventures com Blue Velvet de David Lynch. La llista de guardons i premis de la Filmauro és tan llarga com la llista d’actors i actrius coneguts que hi van col·laborar. També va treballar amb els grans actors i creadors napolitans, com Eduardo De Filippo, el popular Totó, un dels actors més estimats a Itàlia. Potser vivia a Califòrnia, però mai va deixar de ser napolità.

Però l’hereu, Aurelio Di Laurentiis, ha preferit guanyar diners i oblidar-se que el cinema és art. Els seus films solen tenir molts espectadors, perquè aposta per les comèdies fàcils que omplen les sales just abans de Nadal. Pel·lícules de dubtosa qualitat plenes de bromes fàcils, de dones ensenyant cames molt llargues i els mateixos còmics que van aguantant, a mesura que es fan operacions de cirurgia per continuar semblant joves, com Nero Parenti, conegut per una sèrie de films còmics on passava el Nadal en una ciutat diferent, com Eivissa i Nova York. I mira que l'Aurelio, de jove, havia arribat a produir films de Roman Polanski i Ettore Scola, però de mica en mica ha optat per buscar l’èxit econòmic. I ha decidit ser protagonista ell mateix dels seus films, amb l’aventura al Nàpols.

Amb la seva dona Jacqueline i els seus fills Luigi, Valentina i Edoardo al consell d'administració del club, s’ha enemistat amb l'Ajuntament pel seu projecte de remodelar l'estadi, de propietat municipal, per treure-hi les pistes d'atletisme. Com que no va aconseguir tirar endavant el projecte, ha arribat a amenaçar amb endur-se els partits a altres ciutats, com Caserta i la llunyana Bari, perquè fa dos anys va comprar també el Bari, que milita a la Tercera Divisió italiana. Polèmic, Di Laurentiis s’ha barallat amb l’Ajuntament i amb mig Nàpols. Acusa les famílies riques de la ciutat "de deixar-la abandonada i de preferir anar a viure a altres pobles abans que tenir cura de la bellesa de Nàpols", ha indignat molta gent per dir que no li agrada gens la pizza napolitana i destaca pels seus comentaris masclistes. "M’agrada el menjar i les dones. Sempre vull descobrir els seus secrets", sol dir un home que fa dues temporades, enfadat amb l’equip, els va voler concentrar quatre setmanes lluny de les seves famílies. Quan el Nàpols va ser eliminat a les semifinals de l’Europa League fa uns anys, en va culpar els francesos. "Dominen la UEFA, Platini encara mana. És cosa seva, que no volen veure uns napolitans triomfant". Investigat en dues ocasions per frau fiscal, de moment no ha estat condemnat mai. I continua fitxant jugadors i tècnics, amb una única dèria: donar al Nàpols el que seria el seu tercer títol de lliga.

Ara fa un any va tornar a ser criticat, perquè va viatjar per tot Itàlia, trobant-se amb desenes de persones, malgrat que tenia febre en plena tercera onada de covid-19. Sempre temperamental, afirma que ell té un projecte per crear una Superlliga millor que la del Barça i el Madrid, mentre anuncia els fitxatges del Nàpols a les xarxes socials abans que el club. De moment, no ho han aconseguit entrenadors com Ancelotti, Reja, Donadoni, Sarri i Rafa Benítez. Ara ho intenta amb Spalletti, el nou actor en el gran film de Di Laurentiis, que sempre explica que "dirigir un club és com un film: mai saps com s'acaba".