El preu just

BarcelonaCom es determina el preu d’un futbolista? Qui fixa el cost d’un fitxatge? Quines són les variables que taxen un jugador i, per tant, quins arguments poden ser vàlids per valorar si un traspàs és car o barat? Són les preguntes que acompanyen aquests dies qualsevol informació relativa a la compra o venda d’un jugador. D’opinions i gustos, n’hi ha molts, però ¿hi ha cap manera de trobar un preu just per a un fitxatge?

La batalla no és, en cap cas, arribar a avaluar si un futbolista ha acabat sent rendible o no -qüestió que mereixeria un tema a banda-, sinó entendre els mecanismes que condicionen les oscil·lacions en cada mercat de fitxatges. Ha començat el mes de juliol, el cor d’una finestra d’estiu en què s’esperen, entre arribades i sortides, gairebé dues mil operacions a les cinc grans lligues europees, que mouran més de 6,4 bilions d’euros. Són tants zeros que és pràcticament impossible agafar-ne consciència.

“Tot està caríssim. El mercat s’ha tornat boig”. Ho deia Pep Guardiola el 2009, quan el Barça acabava de fitxar Zlatan Ibrahimovic per més de 80 milions d’euros -desglossats en 48 de traspàs a l’Inter més 25 per Eto’o i la fitxa durant la cessió de Hleb, valorada en 7,5- i negociava per un pseudodesconegut Dmitro Txigrinski, per qui va pagar 25 milions al Xakhtar Donetsk ucraïnès.

Són preus de fa una dècada, preus elevats -el traspàs d’Ibra es manté entre els tres més cars de la història del Barça, per darrere dels de Neymar i Luis Suárez-, però que comparats amb els d’avui semblen relativament moderats. I ho demostra el fet que entre els 12 fitxatges que més inversió han suposat per al club hi ha tres noms actuals (André Gomes, Arda Turan, Paco Alcácer), sense comptar el brasiler i l’uruguaià, al capdavant de la llista.

El Barça i la inflació

D’aquí que, quan ara apareixen en portada dels diaris esportius els 70 i 80 milions d’euros que el Barça es planteja pagar al París Saint-Germain per Marco Verratti, sigui tan difícil dir si és una quantitat excessiva com afirmar si el jugador s’ho val.

L’estimació d’un dels portals de referència en fitxatges, Transfermarkt, taxa Verratti actualment en 45 milions d’euros. Si s’introdueixen les dades de rendiment de l’italià de les dues últimes temporades al precís calculador de l’Observatori de Futbol CIES, s’arriba a una xifra que es troba entre els 47,3 i els 55 milions. Què fa que, a l’hora de negociar, es prevegi fins i tot doblar el preu?

Les variables són infinites i, tot i que el procés d’una negociació sempre segueix uns patrons comuns, cada cas té les seves particularitats. Hi ha uns aspectes objectivables que es repeteixen en tots els expedients i que marquen un primer preu base sobre el qual arrenca la negociació. L’Observatori CIES divideix els paràmetres en tres grans blocs: les característiques més bàsiques del jugador (edat, posició, situació contractual i evolució del seu valor de mercat), el seu rendiment i gamma (internacionalitats, experiència acumulada i minuts jugats en les últimes dues campanyes), i el context on ha jugat (nivell de les competicions, resultats i èxits del club).

De totes les dades en surt una xifra més o menys precisa. Un punt de partida que marca el grau d’interès d’uns i altres. A partir d’aquí s’inicia la subhasta que integrarà en el joc de posar preu a un futbolista la resta de condicionants. Uns condicionants difícils de calcular i que compliquen la majoria d’operacions: les pressions dels representants, la necessitat -reconeguda o amagada- del club comprador, la predisposició -o no- del club venedor, els altres pretendents, la voluntat del jugador, l’entorn mediàtic… De mitjana, aquest estira-i-arronsa conclou en un 10% d’increment sobre el preu base inicialment insinuat, segons l’Observatori.

L’entesa entre clubs

Per a clubs com el Barça, l’increment és sempre superior, perquè els equips venedors aprofiten la condició d’equip potent de determinats escuts per tensar la corda i inflar els traspassos. Si, a sobre, la conversa s’ha de donar entre dues parts no gaire ben avingudes, la cosa es complica. És el cas d’Héctor Bellerín: el Barça el vol a un preu raonable, l’Arsenal esgotarà els marges de la clàusula de rescissió, el jugador no acaba de veure clar marxar de Londres… I tot plegat deriva en un preu base de 25 milions d’euros (segons Transfermarkt) o d’entre 26,2 i 30,4 milions d’euros (segons el CIES) que, al despatx, ja se’n va més enllà dels 40.

“És incontrolable”, reconeixen les parts, però des de l’Observatori es reclama més consciència entre clubs per moure’s dins dels primers paràmetres dels preus de mercat. Les aproximacions de preus que fa aquest organisme gestionat per la FIFA “aporten un grau de transparència i objectivitat als fitxatges” que no només han de garantir que no es pagui per sobre del valor real d’un jugador, sinó que es pugui minimitzar el risc d’error en un traspàs.

Bayern i City ja s’han mogut

Però ara mateix el mercat està trencat perquè hi ha una sèrie de grans clubs amb moltes més possibilitats econòmiques que altres. “Els preus són molt alts, el mercat està boig. Quan vas a fitxar, el preu és massa car, no és el valor real d’un jugador. La situació és estranya”, lamentava el tècnic del Chelsea, Antonio Conte. El talonari marca la política dels grans clubs anglesos.

El més ràpid a moure fitxa ha sigut el Bayern Munic, que ja ha invertit més de 90 milions per reforçar-se: n’ha pagat 41,5 a l’Olympique de Lió per Corentin Tolisso -és el fitxatge més car de la Bundesliga-, 21 per Coman a la Juve, 20 per Süle del Hoffenheim i 8 per Gnabry del Werder Bremen. El Manchester City també s’ha activat i ja porta la mateixa quantitat gastada en dos jugadors: Bernardo Silva (50 milions al Mònaco) i Ederson (40 al Benfica). El tercer club en inversió és el Milan, amb 82 milions, gastats en André Silva (38), Musacchio (18) i Ricardo Rodríguez (18). Encara falta ubicar-hi un club espanyol, sempre en les posicions capdavanteres de cada mercat de fitxatges. Si Florentino Pérez fa caixa amb les possibles vendes de Morata i James, serà especialment poderós en la caça de Kylian Mbappé, el jugador, amb diferència, que més ha vist augmentat el seu valor de mercat aquesta temporada: amb 18 anys, ha passat de ser un desconegut amb taxació de juvenil a tenir un preu de 35 milions. Però n’hi ha per a tant? Ha sigut un any de boom o tindrà continuïtat? Val la pena la inversió per un jugador encara a mig fer o és millor esperar i fitxar-lo més car, però més fet? Són preguntes paral·leles a les de l’inici del text. Perquè quin hauria de ser el seu preu just, per ser justos?