El president amb més poder, però lligat de mans

BarcelonaEl 26 de novembre de l’any passat va dimitir la vice presidenta econòmica del Barça, Susana Monje. El club es quedava sense una de les figures més importants de la junta, l’encarregada d’una parcel·la cabdal en la concepció de l’entitat que té Josep Maria Bartomeu. Unes setmanes després de l’adeu de Monje, el president va anunciar que durant el primer trimestre del 2017 nomenaria un substitut, que encara no ha arribat. Monje havia agafat el relleu de Javier Faus, que en el seu cercle íntim del Camp Nou explicava que ell controlava el “60% de les coses que passen al Barça”. Tenia poder.

Des del novembre Bartomeu ha assumit l’àrea econòmica: supervisa la feina del CEO, Òscar Grau, i ha ajornat l’elecció entre els candidats a convertir-se en vicepresident i fer un pas endavant a la junta. Un d’ells, per exemple, Quique Tombas, una persona que el mateix Bartomeu havia definit el 2015, durant la campanya electoral, com “un Faus en gran”. “És molt bo, però té perfil baix”, expliquen els seus companys de junta per definir la discreció de Tombas, la seva capacitat per fugir de les càmeres i els focus.

A més, la dimissió de Monje va arribar pocs dies després que el Barça anunciés el patrocini de Rakuten, una notícia que comportava un nou moviment intern a la junta: Manel Arroyo, després d’assumir més protagonisme per tancar l’acord amb la marca japonesa i prèviament amb Nike, feia un pas enrere. Durant l’últim mig any, Arroyo ha mostrat un perfil baix, en la línia del que voldria Bartomeu que fossin les aparicions dels seus directius: la feina ha de recaure sobre una estructura executiva altament professionalitzada i que no para de créixer numèricament. Tot i això, tant Arroyo com la resta de vicepresidents participen en la comissió delegada que tracta els grans temes sense necessitat de convocar tots els directius.

Bartomeu, per tant, fa més de mig any que assumeix la parcel·la econòmica, però també que té un pes molt important en les decisions esportives. Un exemple, la seva presència fa dues setmanes en el sopar amb els agents d’Héctor Bellerín. La seva figura ja no entra en fases avançades per tancar els contractes o donar l’empenta definitiva a una operació, però sí que, també atès el perfil del vice president esportiu, Jordi Mestre, Bartomeu ha intervingut en fases intermèdies d’algunes operacions. De fet, algun agent ha comentat una curiosa sorpresa: no hi ha un interlocutor clar. I això que Bartomeu, quan era el segon de Sandro Rosell, assumia el pes de les negociacions de manera clara, tenia llibertat per actuar i prendre decisions de manera independent. Ara, en canvi, la batuta la porten els executius, amb Albert Soler al capdavant, l’home sobre el qual Bartomeu ha descarregat gran part del poder.

A l’àrea social és on menys sobresurt la figura de Bartomeu, ja que el vicepresident primer, Jordi Cardoner, fa molt temps que està bolcat en els actes i la dimensió pública d’aquest àmbit, amb una gran influència en el món penyístic.

Les limitacions

Així doncs, Bartomeu és ara mateix un president amb molt de poder, però que delega les responsabilitats en els executius, tal com va intentar impulsar el 2015, amb una primera reestructuració interna en la qual va tenir molt a veure Arroyo, l’home que va portar molts dels executius que avui dia tenen un pes destacat en l’organigrama. Això sí, Òscar Grau -com tampoc Ignasi Mestre abans- encara no té l’ascendència que tenia Antoni Rossich, un director general plenipotenciari que va governar amb mà de ferro el club entre el 2010 i el 2014. Rossich, que tenia la confiança de Sandro Rosell, va aconseguir consolidar una política de contenció que va evitar que les despeses es disparessin, malgrat que els ingressos tampoc van fer un salt substancial.

Però tot i el poder que acumula Bartomeu -evidentment, el president pren sempre les últimes decisions, això se li pressuposa-, s’ha trobat lligat de mans i peus a l’hora d’afrontar algunes de les actuacions més importants que té en perspectiva el seu projecte. En primer lloc, i la més immediata, la política esportiva. La limitació estatutària que es va autoimposar la junta el 2013, amb els nous estatuts, en la ràtio d’endeutament/edibta (benefici operatiu abans d’impostos, taxes, depreciacions i amortitzacions) impedeix al club ser més competitiu quan acudeix al mercat. Si el Barça vol gastar-se molts diners a l’hora de fitxar, la directiva assumeix un risc molt gran, ja que en cas d’incomplir aquesta ràtio durant dos anys consecutius es veuria obligada a dimitir.

Aquest any, per exemple, aquest debat té molta importància. Portar els cracs que requeriria la planificació esportiva per sacsejar l’equip és pràcticament inviable. Per això, sempre de cara a la pròxima assemblea, mai per afrontar els fitxatges d’aquest estiu, el club es planteja rebaixar l’exigència -el 2018 la ràtio d’endeutament no podria superar l’ebitda per dos- o, tal com va avançar l’ARA, definir de manera diferent el que és realment el deute net: fer-lo més lax per donar més marge de maniobra.

L’Espai Barça apressa

L’altre fre arriba des de dos flancs diferents. L’Espai Barça, el projecte estrella de Bartomeu, està frenat perquè el club va assumir el compromís de no iniciar el gruix de les obres fins que el deute es rebaixés fins als 200 milions. Ara mateix, en espera de la nova dada que es farà oficial al juliol -i tenint en compte que aquest és un camp que té vasos comunicants amb la política esportiva-, el deute està per sobre dels 270 milions. Això sí, encara que la xifra es rebaixés de manera dràstica fins a situar-la en els nivells desitjats, el Barça veu com la construcció del nou estadi s’alenteix i, de moment, ja s’ha ajornat un any l’acabament de les obres.

El Barça espera que el projecte de l’Espai Barça es porti al plenari de l’Ajuntament abans de les vacances, tot i que de moment no figura a l’agenda d’aquest juny. No aprovar-lo ara seria retardar encara més un projecte de 630 milions, i sobre el qual té dipositades gran part de les il·lusions la junta per deixar empremta. Tensar la corda amb els fitxatges podria suposar un any més de retard per a l’Espai Barça, i el somni de Bartomeu se n’aniria fins al 2023. És un joc d’equilibris d’un president amb molt poder intern, però qüestionat a fora per una amenaça de moció de censura i limitat per unes imposicions que ell mateix es va posar.

A l’agost, el vot de censura de Benedito

L’excandidat a les eleccions del Barça Agustí Benedito va mostrar-se convençut que en el primer partit de Lliga al Camp Nou hi haurà el vot de censura contra la junta de Josep Maria Bartomeu. Benedito va assegurar ahir que té 5.451 adhesions per tirar endavant un procés que no iniciarà fins que tingui 10.000 suports, ja que en dues setmanes haurà de recollir prop de 16.500 signatures. L’excandidat també va lamentar que “Joan Laporta estigui atrapat pel mateix laportisme” i no hagi donat encara suport explícit a la moció de censura contra l’actual directiva.

Dembélé, Verratti i Bellerín, molt difícil

Dimarts l’ARA ja informava que Dembélé, Verratti i Bellerín eren el somni de la secretaria esportiva del Barça, però són tres noms que serien pràcticament impossibles de portar a la vegada. Ahir, després de noves informacions sobre les operacions, als despatxos del Camp Nou es refermaven en la dificultat de portar els tres futbolistes aquest estiu. És una qüestió de diners, que, si no hi ha una venda d’un primera espasa, fa “molt complicada” la triple operació. S’haurà de prioritzar, i ara mateix la punta d’atac és la que menys interès hi ha a millorar amb un futbolista de primer nivell.