Premi a la intel·ligència emocional
BarcelonaDes que va tornar a casa, Xavi ha fet constar repetidament la seva satisfacció per l’actitud dels aficionats que van al Camp Nou no només a gaudir de l’equip sinó també a fer-li costat. I té raó: l’estadi mai no serà Anfield, però, en una temporada que convida a la frustració, destaca la paciència amb què la culerada ha substituït la tradicional remor inquisidora per un suport gairebé incondicional.
Dijous, en un partit d’estrena a la segona categoria europea, a mitja tarda i precedit per un himne tan ignot que ni va ser xiulat, es van fregar els tres quarts d’aforament. I és que la graderia blaugrana ha entès que aquest any li toca donar més del que rebrà, animar més que no pas exigir. En aquest context, sap greu escoltar l’entrenador afirmant que no té temps de fer proves de cara al futur quan, si hi ha un motiu que alimenti la paciència del culer, és justament la promesa de construir.
I també sap greu, com a mínim a mi me’n sap, que des del vestidor se censurin els xiulets destinats a Dembélé. S’entén que no és pràctic perdre el fil del partit maleint un futbolista propi, però només faltaria que neguem al respectable el dret d’expressar qui no vol que defensi els colors del club perquè no s’ho mereix.
De tota la vida, el culer ha ponderat l’esforç i el compromís dels seus jugadors, fins i tot per damunt del talent. I és per això que quan la graderia s’adona, com dijous, que l’equip juga amb concentració i tenacitat en la pressió, no hi ha retrets per a la falta d’encert i de precisió, ni per al ritme feixuc de la primera part.
Serveix la consideració per a Ferran Torres, negat a l’hora de rematar però molt actiu a l’hora de cercar espais i solucions; per a Gavi, que no s’estalvia una topada en l’ànim de recuperar una pilota; o fins i tot per a Luuk de Jong, que es va empassar bilis quan el menysteníem –servidor, el primer– tot esperant el seu moment. El juvenil ja és un dels preferits del Camp Nou, el valencià no tardarà a ser-ho si la pressió pel preu que n’han pagat no li afecta la confiança, i el neerlandès també s’ha ficat la parròquia a la butxaca maldant per demostrar que ens equivocàvem.
I davant de tanta intel·ligència emocional dels aficionats, és curiós que un dels problemes del Barça de Xavi sigui la precipitació a l’hora d’atacar, fins al punt que ara per ara sembla més segur sense pilota que amb pilota. Si la paciència és la mare de la ciència, els culers de carrer s’han guanyat que el final de temporada confirmi les bones intencions que apunta l’equip.
