La pissarra del Madrid-Barça

Enviada especial a MadridSense Neymar però per la zona de Neymar. Així, pel sector esquerre i amb l’efecte dominó que ha generat Paco Alcácer en convertir-se en segon davanter partint de l’extrem esquerre, ha fabricat el Barça una providencial victòria contra el Reial Madrid (2-3) que torna a igualar la Lliga. L’altra clau, imparable des del principi per al Madrid, ha sigut Messi, amo absolut del carril central, on ni Casemiro, ni Kovacic, ni Ramos han pogut aturar-lo. Ni amb faltes. L’exhibició de l’argentí en les zones decisives ha sigut majúscula, suficient perquè els blaugranes decantessin al seu favor el duel d’ocasions que s’ha viscut al Bernabéu. Un clàssic espectacular, amb els porters de protagonistes secundaris i amb una versió completíssima del Barça.

I això que no ha sigut fins al minut 4:45 que el Barça ha creuat la línia del mig del camp per primera vegada amb pilota controlada. El clàssic del Bernabéu ha arrencat amb un Reial Madrid extremadament intens, agressiu, bolcat a l’atac. Carvajal i Marcelo eren gairebé un segon extrem i Paco Alcácer i Rakitic s’alineaven amb la defensa blaugrana per conformar una estructura protectora de gairebé sis defenses davant de Ter Stegen.

Primeres rematades, primeres accions en què ha hagut d’intervenir el porter alemany. Més enllà dels ensurts d’aquesta situació, aquest inici ha creat una dinàmica de viure a camp propi. El Barça s’enfrontava a les dificultats de sortir jugant davant d’un Madrid que, eufòric per la seva posada en escena imponent, ha començat amb una pressió alta.

Alta però desequilibrada. Descompensada. Carvajal s’ha igualat amb Jordi Alba i ha assumit el risc de deixar sol, darrere seu, Paco Alcácer. Luis Enrique ha insistit amb el valencià, a qui volia profund i enganxat a la banda. Ter Stegen tenia allà una sortida clara, ja fos amb la diagonal directa al davanter, ja amb la seva activació a partir de la pentinada de Luis Suárez, que buscava el duel aeri amb Nacho.

No era l’únic desajust madridista. El salt de Kroos sobre Busquets tampoc era del tot puntual, malgrat els intents de l’alemany de buscar la recuperació que comprometés el de Badia.

El Barça ha sortit bé de la pressió i ha trobat situacions netes de progressió. Iniesta i Messi han pogut fer de les seves, amb camp al davant. Les seves conduccions han sigut letals. Modric no sabia com aturar el manxec i Casemiro es desesperava amb l’argentí, a qui només ha pogut aturar amb faltes. Ha sigut un miracle que el brasiler no acabés expulsat al primer temps. De fet, Zidane l’ha hagut de protegir de la vermella amb un canvi a falta de mitja hora de joc.

L’escenari s'ha girat com un mitjó i el Barça, còmode i cada cop amb més confiança, ha seguit desplegant el seu pla. I avui passava per la profunditat de Jordi Alba per la banda esquerra. El lateral s’ha beneficiat del paper de Paco Alcácer, que s’ha situat com un segon punta al costat de Suárez. Carvajal, que teòricament s’hi havia d’emparellar, ha hagut de tancar-se per marcar-lo, i ha habilitat l’espai que Alba ha explotat en diverses ocasions al primer temps.

S’ensumava el 0-1 i el Bernabéu s’anava inquietant. L’única esperança blanca passava per errades blaugranes i l’habitual cavalcada al contraatac. I en una acció d’aquestes, Piqué ha hagut d’anar a terra per evitar el retall de Bale i ha provocat un córner, des del qual el Madrid ha trobat l’1-0 que no estava mereixent. De rebot, amb Casemiro caçant una pilota expulsada pel pal.

La reacció blaugrana, però, ha sigut immediata, conseqüència de la superioritat posicional que estava tenint el Barça a partir de les recepcions interiors de Messi, la doble amenaça Suárez-Alcácer i els desajustos defensius del Madrid al seu camp. D’una de les poques accions en què Rakitic ha vist completat el seu moviment disciplinat ha nascut una centrada que Messi, amb una ziga-zaga elèctrica, ha convertit en l’empat.

La segona meitat ha començat amb un guió pràcticament calcat: inici intimidador del Madrid i fase de serenor blaugrana. Una fase que l’equip blanc ha pogut trencar a contraatacs, aprofitant-se d’un domini que portava el Barça endavant.

L’entrada d’André Gomes per Alcácer s’ha gestat just en l’impàs en què el partit s’estava convertint en una ruleta russa, una cadena d’ocasions que estava fent lluir el millor repertori d’aturades de Keylor Navas i de Ter Stegen. El portuguès ha assumit el rol de l’exvalencianista, tot i que amb un punt més d’amplitud que el que havia tingut el davanter. Alguna acció a la línia de fons hauria pogut servir-li al Barça, però la centrada de Gomes no ha sigut del tot bona.

Defensivament, el Barça ha intentat ofegar el Madrid i deixar-lo sense la seva principal font de perill: les centrades a l’àrea i les accions directes. A cada passada enrere que havien de fer els blancs per mantenir la possessió el Barça aprofitava i avançava un metre, guanyava espai i deixava fora de combat, en fora de joc, els possibles rematadors madridistes. Piqué ha sigut l’home orquestra per liderar el pas endavant i mantenir el bloc defensiu molt amunt.

La lluita era ferotge, amb un Madrid tirant de verticalitat i un Barça que intentava imposar el seu ordre tàctic i que desaprofitava ocasions per tornar a avançar-se en el marcador. L’alegria de l’1-2 i de l’expulsió de Ramos per una entrada duríssima sobre Messi s’ha esvaït amb l’empat de James Rodríguez, que ha desanimat els blaugranes. L’equip s’ha temut la remuntada blanca… fins que d’una arrencada per potència de Sergi Roberto, en l’últim sospir del partit, s’ha teixit el 2-3. Un gol de Messi, però amb el segell d’André i Jordi Alba, també, per la zona on el Madrid ha naufragat en tot el partit.