La pissarra del Barça-Sevilla
Luis Enrique recupera el 3-4-3, amb Sergi Roberto de jugador-frontissa per fora, i el posicionament esclafa un tou Sevilla al primer temps
BarcelonaLa dinàmica irregular del Sevilla potser deslluirà l’impacte de la victòria del Barça (3-0), però la solvència amb què s’ha fabricat, i a la primera meitat, mereix lloar el desplegament blaugrana. Altre cop s’ha imposat la superioritat posicional de l’equip de Luis Enrique, que ha tornat a apostar pel 3-4-3 i ha resolt la baixa de Rafinha amb la presència de Sergi Roberto a l’onze titular com a jugador-frontissa, a més de Rakitic i Iniesta.
Ha sigut, en realitat, com si el 4-3-3 estigués assimètricament decantat cap a la banda dreta, on el de Reus ha ocupat posicions avançades amb la complicitat de Rakitic, que li ha donat el temps que les jugades no sempre li podien proporcionar per recuperar la posició. Ell havia de ser el lateral dret en el replegament defensiu.
Però pràcticament no ha hagut de fer viatges cap enrere. La claredat amb què el posicionament del Barça s’ha imposat sobre el del Sevilla (5-4-1 en molts moments) ha fet que es jugués pràcticament tot el temps a territori rival i ha facilitat moltes de les accions que, en un altre context, són conflictives. Així, el Barça ha trobat situacions molt còmodes per iniciar el joc des del darrere i Piqué ha pogut repartir joc cap als seus dos socis a la defensa: Mascherano i Umtiti.
Els dos s’han vist sense pressió i han pogut avançar. I, de la seva conducció cap a l’adversari, han nascut infinits camins i infinites solucions. Ha donat la sensació (perquè era certa) que el Barça podia fer el que volia.
Jugar cap a fora, amb el carriler alliberat.
I jugar per dins, on Rakitic i Iniesta s’han fet un fart de rebre pilotes interiors a l’esquena dels migcampistes andalusos. A més, la distància entre les dues línies del Sevilla, gràcies a la capacitat que han tingut Suárez, Messi i Neymar (més Rakitic, molts cops) d’empényer la defensa enrere, era sempre prou àmplia com perquè els seus controls s’orientessin cap endavant. Iniesta i Rakitic han pogut atacar l’última línia amb tanta claredat que les ocasions s’han encadenat contra la porteria de Sergio Rico.
L’allau ha derivat en tres gols en deu minuts que han sentenciat el partit. I no, no ha sigut només un instant de genialitat. Ha sigut una conseqüència del que estava provocant l’equip blaugrana.
De fet, el partit era un monòleg, perquè el Sevilla, en el seu torn, no trobava mecanismes per espolsar-se la pressió del Barça. Cada cop que iniciava el joc, es trobava amb un angoixant home a home a tot el camp que l’exposava massa. La pressió blaugrana, també després de pèrdues en l’atac, han fet possible que el Sevilla no entrés en joc. Que el ritme el determinés el Barça.
L’alternativa sevillista ha acabat sent el joc directe sobre Iborra, present en l’alineació, probablement, per adoptar-lo com a recurs per pentinar pilotes si el Sevilla no podia començar jugant en curt. Però la fórmula de ser més vertical tampoc ha permès que l’equip de Jorge Sampaoli guanyés metres.
Els ha hagut de guanyar després del descans i a través d’un doble canvi: l’entrada de Sarabia i Kranevitter per passar a jugar amb un 4-2-3-1 més agressiu.
El pas endavant dels andalusos (més l’efecte tranquil·litzador del 3-0 que reflectia el marcador) ha igualat la balança i ha transformat el duel en un intercanvi de cops que ha obligat Ter Stegen a intervenir per mantenir la porteria a zero.
La sortida blaugrana ha començat a estar compromesa, perquè els jugadors del Sevilla s'ubicaven en intervals que amenaçaven cada línia de passada. Ja no era tan fàcil trobar companys lliures ni progressar més enllà del mig del camp.
Les conduccions de Mascherano i Umtiti seguien sent possibles, però ara ja eren un parany. La trampa del Sevilla per aconseguir recuperacions de pilota que li permetessin sortir en transició, ferotgement.
Ha sigut un recurs per competir el partit amb més arguments, però no ha sigut suficient per, ni tan sols, retallar diferències.