Piqué i tu: quan els ídols no et cauen bé

És difícil avaluar amb precisió quin percentatge de la nostra formació sentimental devem els futbolers a la cosa esfèrica. Des del primer ídol –ens fascinava Lineker, imagineu si van ser sòrdids els anys 80– hem establert cada cop relacions més complexes amb el món, amb les persones, amb el nostre equip i, per descomptat, amb els nostres ídols.

Es parla molt, i tot sovint, del presumpte trauma que suposa el fet que els futbolistes del Barça siguin un bon dia més joves que tu. Però la qüestió és absurda: el futbol és el terreny de la infància i resulta científicament impossible, per precoços que siguin els cracs, que hi hagi ningú sobre la gespa que no tingui l’edat de Superman, d’Aquil·les, d’Aragorn. 

A alguns, el que ens ha colpejat més i ens ha abocat al cru mirall del propi envelliment i de les veritats últimes de la vida és el fet d’adonar-te que idolatrem jugadors que, ho sabem amb l’exactitud que sabem les coses els dements, són tremendament antipàtics. I sisplau, traiem d’aquest debat la qüestió pecuniària: els futbolistes es guanyen molt bé la vida perquè són prodigis darwinians, miracles estadístics que es dediquen a l’esport més universal del planeta. Ens és igual si són rics: els nens, d’això, tampoc hi entenen.

El cert és que hi ha un dia que comprens que Koeman, ídol etern –llit fet a casa per si una nit, qui sap...–, ja semblava un autèntic poca-solta en la seva època de jugador; no cal dir els disgustos que vam tenir quan vam començar a escoltar-lo dos cops per setmana en roda de premsa. Què me’n diuen, de Rivaldo? Li podíem perdonar tota aquella malenconia, li podíem perdonar aquell mutisme torturat. Però ara és un bolsonarista ferotge i amb micròfon, un veritable perill públic.

Seguim repassant la galeria dels ídols a qui mai no convidaríem a la festa d’aniversari. Què me’n diuen, de Valdés o de Puyol? Un ha mirat d’explicar el futbol a partir dels escacs; deien d’ell que si els porters en general són gent estranya, ell era una veritable peça de col·leccionista. L’altre va tenir un pic de popularitat a Instagram el dia que va travessar el vidre d’una pista de pàdel, de pura competitivitat. S’imaginen discutir-li l’última croqueta?

A aquesta distància s’hi afegeix la intuïció que l’animadversió seria ràpidament mútua. Són gent viatjada, acostumada a ser el centre d’atenció, a descàrregues d’endorfines que potser els que vibrem amb l’actualització de la hipoteca no compartim. És obvi que els avorriríem; el millor per a la nostra relació és que no ens coneguem mai. 

I ara, Piqué, que ens n’ha fet tantes i de tan grosses, que devia ser el 2014 que ja sospitàvem d’ell, que el 2016 no el podíem ni veure, ens abandona. I el cor se’ns encongeix, i tenim una pena que per Tots Sants no vam igualar. I sí, recuperem el mirall i entenem que ens fem grans, perquè ens és igual si no ens agradava aquell senyor: va ser central del nostre equip i ens va fer immensament feliços.