La samarreta de Piqué i el triomf dels imbècils
Barcelona"¡Abajo la inteligencia!". Ho va cridar el general de la Legió Millan Astray i ho va acompanyar d'aquell "¡Viva la Muerte!" al paranimf de la Universitat de Salamanca, el 1936. I Unamuno, que havia fet enfadar el legionari, va dir allò de "Venceréis, pero no convenceréis". Del 1936 al 2016, la intel·ligència segueix perdent.
La intel·ligència perd quan una samarreta, aquella de Piqué, és notícia, quan hi ha mil coses més importants. La intel·ligència ha perdut cada cop que algú ha criticat Piqué per si no portava una bandera o no s'estimava prou un himne. Darrere s'hi amaga un problema polític, no esportiu, en el qual una part de la població, petita però sorollosa, creu tenir el dret de decidir com ha de ser la gent. Aquells que s’escandalitzen davant una possible absència de la bandera espanyola a la samarreta de Piqué són els mateixos que durant els anys 80 insultaven Arkonada per ser basc. Aquells que buscaven a l’uniforme de Puyol i Xavi banderes. Són els mateixos. Aquells que han decidit que només hi ha una forma de ser espanyol, la seva, i per tant, ataquen els altres. Els qui no volen diversitat, els qui no volen dialogar. Aquells tan curts de gambals que prefereixen perdre el millor defensa d’Espanya perquè no encaixa amb les seves idees. Aquells que no toleren que algú tingui una visió diferent del seu estat. Aquells que posarien 11 legionaris al terreny de joc, amb la cabra, en pau descansi, a la banqueta, ja que prioritzen l’amor patri al talent. Però algú creu que els internacionals alemanys, o portuguesos, campions de l'últim Mundial i l'Eurocopa s’estimen igual el seu país? Cada persona s’estima els símbols, com una bandera, d’una forma diferent. Uns amb passió, altres consideren que no els representa, com fan alguns esportistes nord-americans o francesos.
Tot plegat és una derrota de la intel·ligència. Perd el periodisme, quan alguns mitjans perden els papers per ser els primers, per guanyar la guerra dels clics, per generar merder. El periodisme dolent ha existit sempre, però amb les xarxes socials se suma la falta de criteri d’aquells que prioritzen fer política a fer periodisme, amb la falta de rigor per anar ràpid. Pràctiques periodístiques indefensables sumades a idees polítiques tancades generen notícies que no haurien d’existir. Haver de parlar tant sobre una samarreta és una gran derrota. És el seu petit triomf: ens obliguen a parlar-ne, ja que el seu odi genera conseqüències. Sap més greu pels mitjans que han caigut al parany, per voler anar ràpid. Altres van fer la notícia, però no puc esperar d’ells que busquin la veritat. Es creuen una arma política i, com a tal, actuen. Perd la veritat. Perd la intel·ligència.
El cas de Piqué és un cas polític. Guanya l’Espanya de Millan Astray, aquella que molts encara defensen, i perd l’Espanya d’Unamuno, aquella que no vol la independència de Catalunya però sí que voldria Piqué a la selecció. Perden els aficionats espanyols que han gaudit amb Piqué, el millor defensa de la millor fornada.
Però no perd Piqué, que sempre ha aconseguit prendre decisions, que sempre ha escoltat quan tocava i ha parlat, alt i clar, quan era l’hora. Marxarà quan toqui, quedant bé amb qui vol quedar-hi, i amb un palmarès magnífic. Guanyarà el Barça, que tindrà Piqué més descansat i, en el fons, perdran aquells que l’han insultat. El que passa és que ells no ho saben. Ells creuen que han guanyat i celebraran que marxi. De fet, consideraran la retirada com una prova a favor seu. Una prova per dir que Piqué no s’estimava Espanya. Bé, que Piqué no s’estimava la seva Espanya. Aquella del 'Viva la muerte'. L’altra Espanya, com tants cops, cau derrotada. Com tants cops, ha perdut la intel·ligència, i els que creuen haver guanyat, no han convençut. Una història que no s’acaba mai. Una història que prova com pot arribar a ser de ridícul aquest estat que ha generat un debat boig per una samarreta. Una simple samarreta.
