BarcelonaA Landiràs hi viuen tot just 2.000 persones. Un poble tranquil, d’aquells on sembla que mai passa res. "Podeu imaginar-vos com estem amb el possible debut de Kounde", explica Bernard Ricaud, l’home que porta quatre dècades al capdavant del modest club de futbol local. Aquí va començar a jugar Jules Kounde, iniciant un camí que el portaria d’un petit camp sense graderies al recinte esportiu més gran d’Europa. "Encara ens costa assimilar que el petit Jules hagi arribat tan lluny. El record que tenim tots d’ell és el d'un nen petit sempre amb una pilota als peus", afegeix Ricaud, que fa uns anys va convidar el futbolista a Landiràs, quan es va canviar el nom oficial de l’escola de futbol del poble. Ara és l’escola Jules Kounde, evidentment.
El futbol és així. A vegades és un ascensor social accelerat que permet passar dels racons més allunyats a la fama mundial en pocs anys. De Landiràs a Barcelona en una dècada, llest per debutar al Barça després de tants dies esperant que la Lliga autoritzi la seva inscripció abans del partit contra el Valladolid d'aquest diumenge (19.30 h / DAZN). I finalment, el seu nom ja apareix a la lliga. Dies complicats per a Kounde, que tenia al seu contracte una clàusula que l’alliberava si el Barça no el podia inscriure a la Lliga. Ell, però, tenia les idees clares. "En Jules sempre ha tingut el cap sobre les espatlles", defensa Bernard Ricaud. El "petit Jules", com li diu. És com el coneixien, ja que sempre havia estat el més menut. Encara avui és relativament baix per ser defensa, però el 2017 el tècnic del Girondins de Bordeus Jocelyn Gourvennec ja va descobrir el caràcter del petit Jules durant una xerrada en un restaurant vietnamita. Van parlar sobre com posar el cos, sobre com no importa tant ser baix si ets intel·ligent. I li van preguntar què preferia: ser lateral, com volia Gourvennec, o haver de treballar més intensament per ser central, com volia el jugador. Kounde va deixar clar que treballaria més: volia ser central.
De l’equip del poble, Kounde havia arribat al futbol base del Girondins. I allà havia anat fent camí, sempre amb la sospita que era massa baixet per ser defensa central. L’etern debat. Ser central, posició en què va jugar contra el Manchester City de blaugrana, o ser lateral, on Xavi el podria situar. No s’acaba d'alliberar d'aquest debat, que ha arrossegat tota la seva carrera. A la dreta hi va bé, ja que té projecció, té cames. Però ell vol ser defensa central. "Aquest noi és una màquina. Quan ets entrenador ja veus com són els jugadors, al segon. Bé, tu has sigut jugador abans, així que descobreixes de pressa qui s’inventa un mal de panxa per treballar menys. Llavors tens la gent com Kounde, que apareixia un dia a la ciutat esportiva entrenant-se sol i no t’ho deia. És a dir, no ho feia per guanyar punts, ho feia perquè volia millorar. Un dia va venir a veure’m i em va dir que havia de millorar la passada en llarg. I vinga a entrenar hores els dos sols amb passades llargues", recorda Gustavo Poyet, que va entrenar-lo al Girondins un cop va marxar Gourvennec. Van ser anys feliços, ja que Kounde sempre ha sigut aficionat del Girondins, un dels clubs més grans de França. Kounde, de fet, patia l’any passat quan veia des de Sevilla com el seu club baixava a Segona. "El Girondins és un club històric, et pot pesar la pressió, però no va passar amb Kounde. Tenia tanta confiança que a vegades l’havia de frenar, ja que com a central li agradava molt agafar la pilota i començar a anar cap endavant", recorda. De tant en tant, al Sevilla, en va fer alguna d’aquestes, una contra el Barça a la Copa, quan va anar d’àrea a àrea burlant rivals. "Té bon control amb els peus, és molt ràpid per corregir la posició i entén bé el joc", defensa Poyet.
El petit Jules es va formar a l’escola de Landiràs, on la seva mare, una dona amb les arrels al Benín, va arribar buscant feina després de separar-se del seu marit, francès. Kounde va néixer al sud de París, però els seus records són sempre de la regió de la Gironda, on de tant en tant parlava amb el seu oncle segon, Charles Tokplé, un exjugador internacional amb Togo dels anys 70 que havia jugat al Racing Club de París. La frontera entre Togo i el Benín sempre ha estat bastant artificial, línies en un mapa per separar colònies franceses i alemanyes, trencant comunitats unides, amb familiars a banda i banda, com la banda materna dels Kounde. El petit Jules es va criar en un poble. Al diari L’Équipe, l’alcalde de Landiràs, Jean-Marc Pelletan, explicava: "Els jugadors de poble, del camp, no solen arribar a la selecció francesa. La major part d’estrelles provenen de grans ciutats, de barris gegants. Així que l’exemple del Jules és magnífic per als nens i nenes de la regió, que tenen un exemple de superació a prop". Poyet ho confirma, el defineix com un noi ben educat, seriós, que li transmet calma i determinació. "No trobes jugadors que treballin més hores que ell", apunta.
Quan algunes paraules es repeteixen, senyal que et defineixen. Amb Kounde, passa amb petit, central o lateral, i especialment amb treballador. Quan el Sevilla i el Lilla es van trobar en competicions europees, el tècnic de l’equip del nord de França era Gourvennec. "Estic impressionat amb el nivell del Jules. No puc dir que m’hagi sorprès que triomfi, ja que era evident que ho faria, però ha anat més de pressa del que em pensava. És increïble com treballa. Quan el vaig tenir, en 12 mesos ja tenia una autoritat dins del camp impròpia d’un jove que portava poc amb professionals. I no deixava de treballar, d’entrenar-se més que els altres", explicava. La mateixa experiència que tindria després Gustavo Poyet. O Julen Lopetegui al Sevilla. "Les condicions físiques les té, però al futbol és clau el teu cap. I ell té les idees clares, treballa i vol aprendre. Com més tranquil se’l deixi per centrar-nos en el joc, millor", deia el tècnic basc quan començava a sonar com a possible reforç d’equips com el Barça.
A la ciutat esportiva Joan Gamper ara ja s’han acostumat a veure’l entrenar-se intensament, amb cara de concentració, tip de no poder debutar per qüestions burocràtiques. No és fàcil per a un jugador estar pendent que un company teu marxi per poder debutar. Però el petit Jules ja està llest per intentar trencar el malefici dels defenses francesos del Barça. Molts no han triomfat, com Déhu, Christanval, Digne, Mathieu o Todibo. Lenglet va quedar-se a mig camí, mentre que Laurent Blanc va tenir un any correcte la temporada 1996/97, però el van vendre al Marsella quan portava 11 mesos a Catalunya. Thuram va rendir prou bé, però ja era veterà i es retiraria després de ser suplent el segon any de blaugrana. I els dos que han rendit millor han tingut finals complicats, com Abidal, entre judicis i problemes de salut, o Umtiti, que va passar de ser un tros de jugador a estar sempre lesionat i acabar aquesta setmana al Lecce italià, cedit. Serà el petit Jules, el noi de poble, qui intentarà ocupar el lloc que durant uns anys va ser propietat d’Umtiti. S’hi deixarà la pell, segur.