De Pepe a Yabusele: jo hi veig un patró

Per a tots els que no hem conegut la barbàrie dels 70, el cim del joc brut i de la violència dins i fora del camp de futbol el va assolir el Madrid de Mourinho, Pepe i companyia. No era només aquell desplegament de puntades de peu, cops de colze, trepitjades, ditades als ulls, atropellaments i altres excessos voluntaris. Era, sobretot, la forma com aquell equip va inventar un relat per proporcionar argumentari low-cost als seus fidels. Els faig memòria: el Barça es dopava, els àrbitres l’ajudaven, els horaris dels partits el beneficiaven. Qualsevol cosa per emmascarar la veritat (que aquell era potser el millor equip de la història, inabordable, perfecte en l’ètica i l’estètica). Després de Mourinho, i amb certa premsa esportiva fent-li el joc per terra, mar i aire, no ens van sorprendre fenòmens com Trump o Vox. Dir bestieses sabent que eren bestieses, ¿quina era la novetat?

Anys després, vam viure altres fenòmens. Un jugador professional del Madrid s’espera un company de feina al pàrquing i li etziba un cop de puny. Els mitjans capitalins ràpidament creen alambinades versions on l’agredit és el culpable. L’afició ovaciona l’agressor. Dies després, Yabusele, un pivot del Madrid –123 quilos pesa la criatura–, agafa un rival i li practica una clau que a mi m’hauria enviat de pet a l’Institut Guttmann. L’afició, de nou, l’aplaudeix. En aquell equip també hi ha un altre noi que ara fa un any va fer el gest de degollar una persona després d’una cistella decisiva contra el Barça. I no va passar res. 

No els volia enutjar fent memòria de fets desagradables. Els volia acompanyar en una teoria. Vostès deuen saber que totes les organitzacions s'assemblen a qui hi mana. Ho veuen a la feina, als restaurants, a les entitats del barri. Si portem aquesta reflexió a can Concha Espina, podríem pensar que aquest Madrid antiesportiu fins a l’arcada és obra i conseqüència de qui hi ha manat des de fa lustres sense oposició: parlem de Florentino Pérez. 

A l’antològica biografia que en va fer el periodista Juan Carlos Escudier (Florentino Pérez: retrato en blanco y negro de un conseguidor, no es trenquin el cap a trobar-lo perquè, de manera poc sorprenent, ja era difícil comprar-lo poc després de publicar-se) es detalla amb rigor la personalitat i els tripijocs de les primeres dècades de Florentino en l’escena pública. Dels seus excessos, la seva tossudesa i la seva desvergonya per a certes operacions un entén que, en el més profund de la seva persona, el mandatari blanc és algú que, senzillament, no accepta la derrota. En un món on tots som finits, on l’atzar i la desgràcia hi són tan presents, en un esport on tants volen el mateix que tu, aquest comportament és una sinistra ximpleria. Per moure’ns amb decència per aquest món convé entendre i acceptar que podem perdre; és més, que els altres poden guanyar. Florentino és aliè a això. Molt em temo que la seva competitivitat d’androide és, en última instància, el gen decisiu que explica el clima d’antiesportivitat en què viu el Madrid.