El penúltim cartutx
BarcelonaEl lideratge de Laporta s’enforteix quan explica les decisions que pren i, encara més, quan admet l’error -i assumeix la responsabilitat- de no haver prescindit de Koeman fa un mes, quan ja era encara més evident que a l’estiu que el Barça no avançava sota la tutela de l’holandès. En canvi, crec que el president s’equivoca fonamentant-ho tot en els resultats: tant la destitució de Koeman com el que exigirà a Xavi.
Ell que es va amotinar gairebé en solitari en la defensa de Rijkaard quan navegava a mitja taula en la seva primera temporada, i la història l’hi va premiar donant-li la raó, no hauria de pretendre ara que el primer en què es fixi el nou entrenador sigui la distància que el separa del capdavant de la Lliga, per més que ser a la pròxima Champions sigui vital per a l’economia del club.
L’arribada de Xavi ha de significar, per fi, l’inici d’un projecte de llarg recorregut, que tingui rumb i discurs futbolístics inconfusibles, i el president ha d’aferrar-s’hi amb total confiança per més que li faci mandra que li pengin la llufa que s’abraça a la proposta electoral d’un altre candidat. Perquè de l’èxit de Xavi en dependrà l’estabilitat del club i, en conseqüència, del mandat de Laporta.
Coincidint amb l’arribada de Laporta el 2003, el Barça va encetar una etapa en què només va tenir dos entrenadors -Rijkaard i Guardiola- en nou temporades. Des de l’adeu del geni de Santpedor, fa poc més de nou anys, Xavi serà el setè inquilí de la banqueta. Ja no és que siguin bons o dolents sinó que el club ha entrat en una dinàmica caòtica de la qual ha de sortir immediatament. I és feina de l’entrenador però responsabilitat del president donar-l’hi totes les eines al seu abast per aconseguir-ho. I no parlo de fitxar-li el que no pot sinó de fer-se fort un altre cop al seu costat, que no costa calers.
Al marge de donar partits a joves que tindran un paper principal en la nova etapa, el rèdit de l’era Koeman és que ha concedit un any més de rodatge i cocció a Xavi en una banqueta abans d’asseure’s a la del Camp Nou. El de Terrassa és un meló per obrir, com ho era Guardiola fa tretze anys, però crec que és el penúltim cartutx que li queda al Barça per reflotar-se, en el sentit que és de les poques figures que genera consens.
Canviar tot el que ha allunyat el joc del Barça de la seva essència no es pot fer en un dia, però, a la llarga, serà més productiu que fixar-se fites resultadistes a curt termini. Tenir paciència, quan es creu en un procés, no hauria de ser tan difícil.
