Pedri encén la llàntia per allunyar els fantasmes de Montjuïc (2-0)

BarcelonaEl Barça havia perdut el gol. No sabia en quin moment havia desaparegut, però va quedar-se a un pas de començar la defensa del títol amb dos empats sense gols. Hauria fet mal. Sort que el va recuperar quan els fantasmes de les crítiques ja planaven sobre l'estadi, quan el rellotge anava massa ràpid. Sort d'un instant de màgia de Pedri, amb una d'aquelles curses al cor de l'àrea rival en què el canari troba un forat on els altres veuen formigó. Un premi a la paciència de Gündogan, a qui no li crema la pilota als peus, autor de l'assistència. Entre els dos van allunyar la por de repetir els fets de Getafe, encara molt presents a la carn dels barcelonistes. La nova vida a l'Estadi Olímpic comença amb bon peu. Patint massa, però amb bon peu. I això, malgrat els nervis i les errades d'un equip que no recorda l'últim cop que Lewandowski semblava un candidat a la Pilota d'Or. Els gols els van haver de posar Pedri i Ferran quan ja era nit tancada.

Però el Barça no es troba còmode. El triomf li hauria de permetre anar millorant, però encara sembla un jove el primer cop que l’obliguen a portar corbata. El calendari obligava els campions a estrenar-se amb dos partits consecutius contra dos equips tan complicats com anar a un dentista que fa servir tenalles per treure queixals. El Cadis no juga tant brut com el Getafe, però també sap jugar amb el rellotge i enrocar-se al voltant del seu porter. I quin porter, l’argentí Ledesma. Dues mans prodigioses van deixar Lamine Yamal a un pas de ser el primer jugador del Barça a marcar un gol a Montjuïc en partit oficia des de Messi el 2009. Perquè Xavi va ser valent, fent jugar Lamine de titular. Poc importa que tingui 16 anys, un menys que Messi quan va debutar al mateix estadi contra l’Espanyol. Quan un jove de La Masia té fam i no té por, no li pots posar cadenes. La seva primera part va engrescar.

Xavi, sancionat, havia decidit retocar coses per veure si l’equip trobava forats al mur groc i elevava el joc per sobre del que s’havia vist a Getafe. Sense Ronald Araujo, va reciclar De Jong de central per donar així la primera titularitat aquesta temporada a un Gavi sempre revolucionat. Així Gündogan s’acostava a Oriol Romeu, clau de volta al mig del camp. L’aposta va funcionar a mitges. Si Ledesma no fos tan àgil, Lamine Yamal hauria pogut marcar un parell de cops en un partit en què va anar de més a menys. Tot hauria estat diferent, però la pilota no va entrar i van arribar els nervis. L'Olímpic va veure un Barça a batzegades, una mica precipitat i amb els turmells de fang. Si fa anys Sergio Busquets, que és a les Amèriques guanyant títols amb Messi, era el termòmetre del Barça, ara sembla ser-ho Pedri. Quan el canari acaronava la pilota, el Cadis es feia petit. Però Pedri encara sembla una mica perdut, intentant saber per on li toca atacar. El Barça necessita més d'ell, com va quedar clar a cinc minuts per al final. Quan va fer un pas endavant, el mur rival va caure.

Sempre que t’enfrontes a un equip de Sergio González saps que tocarà patir. I així va ser. De fet, dues errades defensives clares, una d’elles de Balde, van posar en safata al Cadis l’oportunitat de marcar a la contra. Però Ter Stegen es va fer gegant a l’ombra del peveter olímpic i va demostrar que ha tornat de les vacances amb el mateix encert que la temporada passada. Sort d’ell, o el mal hauria pogut ser encara pitjor.

La gentada que va pujar fins a la muntanya màgica, gairebé 40.000, van passar de les rialles còmplices per descobrir un nou escenari a estirar-se dels cabells. L’arbitratge no penalitzava les pèrdues de temps gaditanes, Fali es cruspia un Lewandowski a qui no deixen de fer faltes, sense que serveixi d’excusa pel seu preocupant nivell de joc. I quan el Barça arribava dins de l’àrea, faltava punteria. Com a Getafe, vaja. Amb partits així, un estadi esdevé un animal viu, que respira i pateix. I més que animar, l’Estadi Olímpic es desesperava amb cada jugada no finalitzada, amb cada falteta visitant, amb cada pilota que no arribava a un Lewandowski convertit en una ànima en pena, massa sol, massa aïllat.

Amb el record dels fets de Getafe massa fresc, el Barça va anar caient al parany del rival, amb un joc massa precipitat, i va veure fins a tres targetes per protestar. Xavi, conscient que el temps s'havia convertit en un enemic, va treure del cap Gavi, sempre perdut en mil batalles, i un Balde amb poca espurna i va aposar per Ansu i Ez Abde. Es buscava un heroi mentre el Cadis punxava amb contres letals. I l'heroi seria Pedri. Quina falta li fa al Barça que el canari torni a enamorar en cada partit. Com promet la seva connexió amb Gündogan. Un cop es van trobar, es va fer la llum. Van caure murs i van allunyar-se dubtes, i això va permetre que Ferran aprofités els pocs minuts que va tenir per marcar el 2-0 a la contra, amb assistència d'un Lewandowski que haurà de millorar si vol seguir jugant cada partit.