La pastanaga de Joan Laporta
Des que el vam conèixer, Joan Laporta empra la tàctica de la pastanaga. Posa l'esquer al davant, aprofita carisma i dots de comunicació i el culer acostuma a comprar-li el missatge que llança. Ho va practicar d'entrada amb Beckham a canvi de fitxar Rüstü en la torna de favors i ha iniciat la segona etapa a la llotja fent abús del truc. És una manera d'esmorteir la pressió i guanyar el temps necessari per dominar allò que ara es valora tant, el control del relat.
Per evitar la depressió col·lectiva del barcelonisme, d'aquestes n'hem viscut unes quantes en el darrer any. Des del famós asado que havia d'assegurar la continuïtat de Messi a la hipotètica contractació d'Haaland o el ridícul serial organitzat amb la renovació de Dembélé, passant per l'últim esquer, de moment, viscut a costa de Lewandowski. I així, qui dia passa, any empeny. Abans d'acabar la temporada del primer equip pel pedregar, va proclamar que l'economia del Barça pot quedar sanejada en quatre dies, una afirmació de les que deixen els ulls com taronges. A 30 de juny, comptes endreçats i nets com una patena. Viure-ho per veure-ho.
De moment, però, ja va canviant el rumb del discurs i aprofita per denunciar l’intervencionisme plenipotenciari del senyor Javier Tebas. S'ha acabat l'estratègia d'injectar optimisme en vena al culer. Ara prefereix el dibuix d'una paorosa realitat, basada en un nus gordià impossible de deslligar. Podem passar-nos la vida maleint Josep Maria Bartomeu i el seu llegat, però no servirà de res. Caldrà actuar de pressa de manera imaginativa, contundent, plantar cara a la LFP i despatxar futbolistes amb contracte en vigor, tot d'una. Solucions no ja professionals, sinó plenes de risc. En lloc de posar pastanagues que, al final, es redueixen a una demanda continuada de confiança cega en el líder, quasi millor que canviï l'estratègia i sigui honest amb l'audiència culer.
El Barça està en perill de viure una nova travessia del desert a la seva història i les presses no resulten bon company de viatge. No té cap sentit continuar venent sopars de duro, dient que fitxaràs a dojo, quan estàs endeutat fins a les celles i tens les mans lligades. El domini del relat no comporta inventar-se'l perquè al final et demanaran comptes a tu, màxim responsable. S'haurà de treballar de valent en un temps mínim per evitar, simplement, que l'equip continuï depressiu i baixi esgraons en el concert continental. Sense potència futbolística no hi haurà ingressos, simple com això. Toca pragmatisme dràstic i oblidar la pastanaga.