De les palanques al costum de guanyar 1-0: la història de la primera Lliga de Xavi i Laporta

BarcelonaL'última vegada que el Barça va guanyar la lliga espanyola, la societat mundial encara no sabia què era un coronavirus; la reina d'Anglaterra i Kobe Bryant eren vius i a Europa no hi havia cap guerra tan cruenta com la d'Ucraïna. A finals d'abril del 2019, el conjunt dirigit per Ernesto Valverde, amb Leo Messi i Luis Suárez com a puntes de llança, vencia el Llevant al Camp Nou i es proclamava campió domèstic per segona vegada seguida.

En aquell moment, l'equip, tot i que no enamorava pel seu joc, aspirava a alçar el triplet. Però deu dies més tard començaria a caure en desgràcia en la tornada de les semifinals de la Champions, a Liverpool, on va rebre un 4-0 dolorós i profètic. A curt termini, aquella desfeta va fondre l'equip, que va perdre la Copa contra el València; i més endavant, a mig curs següent, va derivar en la destitució del Txingurri. Mesos després, ja amb el covid present, la crisi esportiva, resumida amb el 2-8 contra el Bayern i el burofax de Messi, va deixar a la vista que el problema del club també era econòmic i institucional. La fallida multiorgànica planava sobre Arístides Maillol.

En conseqüència, la pressió social va derrocar Josep Maria Bartomeu l'octubre del 2020. El març del 2021, els socis van triar un vell conegut, Joan Laporta, per intentar sortir del pou. Han passat dos anys i tres mesos d'aquell pas per les urnes, i el Barça, com a institució, continua patint una severa crisi financera. Tampoc ha millorat en transparència i governança. I a la gespa, el primer equip masculí, que va perdre primer Suárez i després Messi pel camí, continua sense ser competitiu a Europa, on el Reial Madrid –per a més inri– passeja un domini feridor.

Impossible sense les palanques

Val la pena recordar d'on ve el Barça –hi haurà temps per analitzar cap a on va– per dimensionar com cal la importància de la Lliga que els culers ja estan celebrant. Una Lliga, la 27a de la història del club, sentenciada a quatre jornades del final de la competició amb una gran superioritat sobre els rivals. Una Lliga que és de tot menys "barata", com ja va voler deixar clar Xavi Hernández, primer responsable tècnic de l'èxit, quan algú ho va insinuar.

I és que per tenir arguments per lluitar-la i aixecar-la, el club va vendre patrimoni per valor de 800 milions d'euros. Sense les cèlebres palanques, Laporta i Mateu Alemany no haurien pogut elevar el nivell de la plantilla amb fitxatges de la talla de Lewandowski, Kounde, Raphinha o Christensen, futbolistes vitals en la consecució de l'objectiu. Una de les màximes del president executiu era que el Barça no podia permetre's cap més "temporada de transició". I dit i fet: l'equip va guanyar la Supercopa al gener i acaba de confirmar la Lliga.

La importància de marxar líders al Mundial

El camí cap al títol va començar amb un empat a zero a casa contra el Rayo Vallecano que es va convertir en anècdota tenint en compte la ratxa de resultats que la va seguir: set victòries consecutives amb 20 gols a favor –nou d'un Lewandowski en estat de gràcia– i només un en contra. Només el Reial Madrid discutia el domini del Barça. De fet, els blancs van aturar la seqüència de victòries amb un triomf per 3 a 1 al Bernabéu en plena plaga de lesions i enmig del fracàs europeu contra l'Inter de Milà. Era la jornada 9 i els dubtes s'apoderaven de l'equip de Xavi. Però l'egarenc va trobar una clau tàctica per sumar solvència i control al seu equip. Amb un quart migcampista a l'esquema, després de la desfeta a Chamartín, el Barça va acumular cinc triomfs seguits –dos d'ells agònics per la mínima a Mestalla i el Sadar– que el van instal·lar en el liderat just abans de l'aturada pel Mundial.

De tornada de Qatar, l'equip ha mantingut la velocitat de creuer gràcies a la solvència defensiva, resumida en Ter Stegen, formidable aquest curs, Araujo, un colós a l'eix, i Christensen, erigit en el fitxatge més rendible de la temporada per sobre de Lewandowski, que ha anat de més a menys, de Raphinha, transferible malgrat els seus excel·lents números, i de Kounde, lateral dret de circumstàncies. La falta d'alternatives creatives a Pedri i Dembélé, lesionats durant alguns mesos, han fet del Barça un equip més temible sense pilota que amb pilota, més patidor que no pas brillant, com bé demostra el fet que hagi guanyat 11 dels 34 partits disputats per 1-0 o 0-1.

La primera Lliga sense Messi des del 2005 l'ha guanyada una plantilla que Xavi ha sabut gestionar des del compromís. Com a mostra, l'agònic 2-1 contra el Madrid al Camp Nou el van decidir dos actors secundaris com Sergi Roberto i Kessie. El preparador egarenc ha sigut ferm amb les suplències de Piqué, que es va retirar al novembre, i Jordi Alba, desplaçat per la sorprenent irrupció de Balde, alhora que ha resistit les pressions per defenestrar Busquets, que s'ha mantingut com l'àncora al mig del camp fins al final dels seus dies al club blaugrana. El seu èxit era obligatori per l'esforç econòmic que duia a la motxilla, però no per això deixa de tenir mèrit. No debades, està a punt de firmar una merescuda renovació.