BarcelonaLes quatre potes dels ingressos ordinaris d'un club professional de futbol com el Barça són quatre: competicions, abonats i socis, retransmissions i drets televisius i comercialització i publicitat. De fet, d'aquesta manera ha sortit especificat sempre en les memòries del club blaugrana. És per això que a molts els va sorprendre que en una recent entrevista a RAC 1 Joan Laporta afirmés que, "ara com ara, la venda d'un jugador és un ingrés ordinari", quan va respondre sobre què havia de passar perquè el Barça tingui números verds al final d'aquest exercici.
"En una entitat com el Barça, la venda d'un jugador important és equivalent a la utilització de les palanques en el sentit que són operacions extraordinàries. No pots vendre actius del club cada any de la mateixa manera que no pots vendre jugadors importants cada any", explica a l'ARA Iván Cabeza, analista de l'economia del club blaugrana i professor d'economia de la Universitat de Barcelona (UB). "Si necessites fer aquest tipus d'operacions és que no tens una estructura sòlida en el negoci, que perds diners quan apuges la persiana", afegeix. En la mateixa línia, Cabeza exposa que "en un club com el Barça l'activitat no és vendre jugadors. En el Sevilla o el Getafe, potser sí. Però en el Barça, no. Almenys, fins ara mai ho ha estat", remarca.
Diversos jugadors amb el focus a sobre
Els dos últims estius el Barça va salvar els mobles gràcies a la venda del 25% dels drets televisius de la Lliga a Sixth Street i del 49,5% del negoci de Barça Vision primer a Socios.com i Orpheus Media (la patrimonial de l'empresari català Jaume Roures) i després als fons d'inversió Libero Football Finance (que no va pagar els 40 milions d'euros esperats) i NIPA Capital. De cara a aquest estiu compta amb el vistiplau dels socis compromissaris per vendre el 49,5% de BLM (el marxandatge del club), però, excepte sorpresa, la directiva de Laporta mantindrà el 100% de la propietat d'aquesta àrea de l'entitat que funciona a ple rendiment. Així, el salvavides econòmic apunta a la venda d'un o diversos jugadors importants.
En els primers llocs de la llista hi apareixen tres noms: Frenkie de Jong, Ronald Araujo i Alejandro Balde. El primer suposaria un cost total de 77 milions d'euros per al Barça en les dues temporades de contracte que li resten que s'estalviaria el club blaugrana si fos traspassat. I els altres dos comportarien desenes de milions d'euros a una caixa blaugrana necessitada d'aire i servirien per revertir l'impagament de Libero. De totes maneres, quan el Barça va fer públic el seu pressupost de cara al curs 2023-2024, el qual preveu 859 milions d'euros d'ingressos, no es va especificar que hi hagués cap previsió respecte a un gran traspàs. En canvi, sí que ho va fer el Reial Madrid. En el seu pressupost de 939,5 milions hi ha una partida de 70 dedicada a la venda de futbolistes abans del 30 de juny.
L'exemple de Neymar
Neymar és exemple de poques coses. Però, en aquest cas, serveix per il·lustrar el motiu pel qual les vendes de jugadors en un club com el Barça –i a la resta de principals equips europeus– es consideren com a extraordinàries. L'estiu del 2017, amb Josep Maria Bartomeu a la presidència de l'entitat blaugrana, Neymar va fer les maletes per marxar al Paris Saint-Germain després de pagar 222 milions d'euros. Aquell exercici, el 2017-2018, el Barça l'acabaria tancant amb només tretze milions de beneficis. "És evident que no pots vendre un Neymar cada any. Per això és extraordinari –explica Cabeza–. Un ingrés ordinari és aquell que es genera gràcies a l'activitat recurrent que té un club i el Barça es dedica a jugar a futbol", afegeix.
A més, després d'aquella magnànima venda de Neymar, Bartomeu no va prendre la mesura de guardar els diners en un calaix a l'espera de ser capaç d'obtenir beneficis en el negoci ordinari. La seva reacció a l'excepcionalitat va ser començar a renovar, sota la insistència de Gerard Piqué, les vaques sagrades amb sous desorbitats i fitxar dos jugadors, Philippe Coutinho (el fitxatge més car de la història del Barça encara actualment amb 160 milions d'euros) i Ousmane Dembélé (145 entre fixes i variables), que van arribar amb els galons de les estrelles i van acabar sent protagonistes de les principals desgràcies del Barça contemporani.
Tot allò, sumat a la pandèmia del coronavirus, va comportar un escanyament a l'economia del club que encara és vigent després de tres anys de presidència de Joan Laporta. La massa salarial s'ha aconseguit reduir significativament (malgrat nous dispendis com el salari ascendent de Robert Lewandowski que compliquen el fair play econòmic davant Javier Tebas), però el Barça segueix depenent dels ingressos extraordinaris per tancar en verd els números dels exercicis.