Paco Alcácer, més aliat que enemic de Luis Suárez
L’encaix de l’exvalencianista ha reajustat l’atac i està donant més presència per dins a l’uruguaià
BarcelonaQuan, en plena sequera golejadora de Luis Suárez, dos gols de Paco Alcácer van desencallar el Barça contra el Sevilla, més d’un es va plantejar la titularitat de l’ex del València en el lloc de l’uruguaià per donar-li un descans. Li podia servir per acabar de fer net del genoll, apartar els fantasmes de cara a porteria i, per què no, realimentar la fam competitiva que la titularitat per decret de vegades rebaixa. Però això no funciona amb Suárez, “insistent, agressiu, perseverant en la feina”, com l’elogiava fa unes setmanes el tècnic. Al final, Suárez va trobar el descans en l’aturada FIFA i en el favor del seu seleccionador, que el va alliberar dels amistosos i el va deixar fent treball específic a Barcelona per sanejar les molèsties al menisc. Pot ser circumstancial o no, però al compromís següent a Leganés va destapar el bloqueig i va trobar els gols que se li resistien.
Aquella cantarella d'Ernesto Valverde de “no preocupa que no marqui perquè està tenint ocasions” va fer-se realitat a Butarque i Luis Suárez va marxar-ne alleujat. El detall que obre les reflexions és que l’encert va coincidir amb la segona titularitat consecutiva d’Alcácer com a tercera peça de l’atac blaugrana i planteja la pregunta sobre quina influència hi va tenir l’ex xe en tot plegat.
Tornar a ser davanter centre
A primer cop d’ull, tota i ben visible, perquè Suárez va marcar els gols recollint els refusos amb què el porter va haver de reaccionar a les seves rematades. Però aquest agraïment a Alcácer seria massa obvi. Hi ha algunes dades que permeten anar una mica més enllà.
En els set partits anteriors, Suárez tenia de mitjana un 30% d’encert en els xuts de cara a porteria. En provava des de tot arreu, fruit de les seves dificultats per trobar un lloc per a ell en els mecanismes d’atac que el feien ser, a estones, extrem esquerre. Però els dos dissabtes que ha coincidit amb Alcácer, la seva precisió ha sigut del 100%. Cinc intents a Leganés i dos contra el Sevilla, i tots des del voltant del punt de penal.
La presència d’Alcácer ha canviat el to general del Barça, que ha passat a jugar amb una doble punta que fa tornar Suárez al seu ecosistema de sentir-se l’amo del carril central. Ha reduït al 17% les accions a la banda esquerra i, com a Butarque i al Camp Nou fa dues setmanes, en fa pràcticament les mateixes a la dreta (16% i 11%) que a l’esquerra (17% i 16,3%). Quan ha atacat amb Deulofeu, Dembélé, Aleix Vidal o algun migcampista (Sergi Roberto o André Gomes), el panorama l’enviava més sovint a la línia de calç, amb percentatges que rondaven els 25%-30% de participacions exteriors. La contradicció és que, jugant amb Alcácer, que en teoria hauria de duplicar-li els moviments, se li està aclarint l’escenari de pur davanter centre, beneficiat per la generositat dels moviments sense pilota del valencià. I aquest potser serà el millor argument d’Alcácer per seguir fix a l’onze: que la seva presència faci millors els més bons.