Orfe de talent, el Barça fa un pas de gegant cap al títol (1-0)

BarcelonaXavi Hernández i Joan Laporta es miren el calendari comptant els dies que falten per poder sortir a celebrar el títol de Lliga. El temps passa a poc a poc, quan tens tantes ganes de treure’t un pes de sobre. El Barça no acaba de rutllar, tot i que, cada cop que els nervis el porten a mossegar-se les ungles, es relaxa mirant la classificació. Contra el València, tal com va passar al Santiago Bernabéu a la Copa, el millor va ser el resultat. La posada en escena no va ser la d’un equip que domina la Lliga a plaer, ja que, en lloc de controlar el guió, es va veure per moments contra les cordes contra un equip en zona de descens. Sort que el València encara està pitjor o hauria pogut prendre mal un equip que, entrada la segona part, va perdre un dels seus puntals, Araujo, que no podrà jugar a San Mamés després de veure la vermella en una errada de comunicació amb Kounde. Tot són problemes, últimament.

Si el Barça aixeca la vista i sap que d'aquí poques setmanes podrà fer festa grossa celebrant el títol de Lliga, a Mestalla s’agenollen i resen per allunyar el fantasma del descens. Per derrotar l’equip de Rubén Baraja, un d’aquells jugadors que ara fa 20 anys sempre ho feien bé al Camp Nou, l’equip blaugrana va sortir amb serveis mínims per sumar tres punts i mantenir lluny el Reial Madrid. La Lliga no s’hauria d’escapar de les mans d’un Barça que va saber omplir el rebost fa setmanes, per no haver de patir ara que les cames van justes d’energia.

Amb Xavi sancionat i mirant el partit amagat en una sala, el Barça va aprofitar una mala sortida del porter georgià Mamardashvili per anar enllestint la feina a la primera part. Sergio Busquets, repartint regals com un pare de família generós, va fer arribar la pilota al cap d’un Raphinha que, ben instal·lat a la dreta, va excel·lir. Cada vegada que el brasiler entrava en joc, el Barça tenia vida. Xavi havia ordenat sortir amb un trident ben ofensiu, però Ansu Fati continua semblant un noi tímid que arriba a una escola nova. Aquell caràcter despreocupat que tenia no fa tant sembla que s'ha esvaït. I Ferran? Jugant de fals nou, va unir moments en què engrescava amb d'altres en què semblava que volgués ajudar el club de la seva terra, amb dues passades cap a Ter Stegen que hauria signat l’enemic més gran del porter alemany. A la segona part, quan unes mans d’Hugo Guillamón van permetre al Barça disposar d’un penal per sentenciar el partit, Ferran i Ansu van començar a discutir per veure qui el xutava. El valencià, que amagava la pilota, va sortir-se amb la seva i va deixar Ansu encara més trist. Però el xut de Torres no va anar ni entre els tres pals i va provocar aquella remor, aquell rum-rum tan característic del Camp Nou quan és a un sol pas de començar a xiular un jugador. No, no va ser el dia de Ferran Torres. Cap novetat, malauradament.

Sense Pedri, tot costa

El partit, malgrat tot, semblava controlat per un Barça que necessita el retorn de Pedri. Sense el canari, l’equip sembla un grup teatral que puja a l’escenari sense haver-se après el paper. Hi ha dubtes, errades, jugadors que miren cap a la gespa, amagant-se. Xavi ja havia donat descans a Frenkie de Jong al mig del camp fent entrar Kessie, però l’equip va anar enfonsant-se un cop Araujo, un dels líders naturals de l’equip, va veure la vermella. El València, però, tampoc s’ho acabava de creure, demostrant per quina raó podria baixar a Segona per primer cop en 30 anys. Sense Pedri, Gavi, Lewandowski i Dembélé, el Barça per moments va semblar jugar amb una d’aquelles samarretes falses que pots comprar per quatre rals en un negoci de la costa una nit d’agost, i no pas la versió oficial. Un equip desemparat sense aquests titulars, que sacrifica els ideals a canvi de tenir uns resultats que, per sort, acompanyen. Exceptuant a Europa, el Barça va saber guanyar quan jugava bé i sap fer-ho ara, quan el bon joc ha desaparegut. El preu a pagar, però, va ser un silenci incòmode a l'estadi, amb una afició insatisfeta per l'espectacle, però conscient que, tal com va tot, cal prioritzar seguir defensant amb encert el lideratge. De fet, el Barça va acabar amb cinc defenses quan Eric va entrar per Sergi Roberto, i va respirar tranquil quan l'àrbitre va interpretar que una caiguda de Fran Pérez dins de l'àrea no era penal. A l'estadi es va fer un silenci, ja que Kessie va tocar clarament al jugador visitant. Ter Stegen, vestit de negre per celebrar els 80 anys d'Iribar, no va haver de fer grans aturades.

Com a Madrid, l'equip va defensar amb ordre. Protegint el gol de Raphinha amb l'ànima, amb un munt de jugadors a la seva àrea, el Barça va fer un pas de gegant a la classificació, tot i que també va ser un pas endarrere en el joc. Però els debats sobre l'estil provoquen menys soroll quan, des de la primera posició, tens els rivals ben lluny. El Madrid ja és a 9 punts després de punxar al camp del Betis. Massa lluny per posar nerviós un equip que es limita a sobreviure a l'espera de tornar a Canaletes.