BarcelonaQuan Neymar va fugir del Barça l’estiu del 2017, la por que Bartomeu li tenia al vestidor va augmentar exponencialment i es va traduir en l’eclosió definitiva del monstre de la massa salarial, que va passar de 432 milions a 639 i es va cruspir el 70% dels ingressos que generava el club. Aquella temporada, pel despatx del president van anar-s’hi passejant, calculadora en mà, Messi, Alba, Busquets, Piqué, Umtiti… i Sergi Roberto. Es van convertir en la plantilla més ben pagada del món. Tot s’hi valia perquè ningú més marxés i les Champions arribessin a les vitrines. Tot i així, el sou desmesurat de qui va rubricar la remuntada contra el PSG no era ni de bon tros dels més elevats: simplement, entrava dins de la lògica malbaratadora bartomeuiana.
Sergi Roberto va erigir-se en indiscutible en una posició que no era la seva perquè el club no va saber rellevar Dani Alves i perquè, al mig del camp, se succeïen els Ardas Turans, Andrés Gomes, Arthurs, Paulinhos i Arturos. Amb tot, la seva polivalència va ser una garantia per a Luis Enrique i per a Valverde en un Barça que ja entrava en decadència. Jutjar el rendiment, el rol i la butxaca de Sergi Roberto sense tenir en compte aquest context és erroni. El que més el perjudica ara i el marca com a objectiu de l’odi a les xarxes, això sí, és no haver acceptat quan tocava la renovació a la baixa amb diferiment de la fitxa actual. Sovint, però, es passa per alt que el club va canviar-li les condicions pactades a l’últim moment, amb el relat interessat de deixar-lo a ell com el dolent de la pel·lícula. Piqué -el del pacte amb Bartomeu- era un heroi, mentre que el de Reus era l’ase dels cops. Quines coses.
Ara és dèbil i ha tornat a lesionar-se, sabent, això sí, que es quedarà al Barça una temporada més cobrant encara menys del que s’havia parlat al desembre. Com a mínim, s’estalviarà els xiulets que s’intuïen. Les arques del Barça continuen sent un escenari dramàtic d’equilibris matemàtics: venen mesos de persistir en les converses sobre sous, el fair play financer i fitxatges assumibles en una realitat complicada. Que el projecte de Xavi creixi, més enllà de les habilitats de l’arqueòleg del model, dependrà novament de l’enginy dels despatxos. No es podran fer revolucions -encara que es preanunciessin fa un any- i s’ha demostrat que les declaracions d’intencions grandiloqüents ens les hem de guardar tots plegats en un calaix. En un horitzó incert en què no saps fins on et podràs moure, comptar amb Sergi Roberto potser no és pas tan mala notícia.
