Contra la nostàlgia i contra el PSG
BarcelonaUn relat falsari ha fet fortuna entre els Homo sapiens de totes les eres: el que apunta que qualsevol temps passat va ser millor. La cosa adquireix mil formes: n’hi ha que romantitzen la vida dels seus avis –una vida de violències i misèria– i n’hi ha que s’exalten recordant que de petits jugaven al carrer, i no tanta pantalleta. Hi ha els polítics estantissos que reivindiquen el sentido de estado y los pactos de la sacrosanta Constitución i hi ha la gent que fa olor de tancat i que et diu que ja no es fan pel·lícules com les d’abans, que la música d’avui ja no és música.
Enmig de tot aquest zoològic de saures també hi tenen un paper els profetes de l’odi al futbol modern. A ells els agradaven les entrades a l’alçada del fèmur, les agressions impunes, aquell futbol amb 22 bigotis sobre la gespa que, vistos amb els ulls d’avui, semblaven una congregació de tortugues hemiplègiques. Per als fascinats amb tot el que passava al món mentre eren joves i bells (ves que no sigui aquest el problema de tot plegat, al cap i a la fi) ja no hi ha jugadors, ni equips, ni futbol, ni rivalitats com els d’antes. A tots ells els vull dir tres lletres: P, S, G.
En efecte, hi ha tot de generacions que s’han criat sense saber qui era Al-Khelaifi, possiblement l’únic subjecte del planeta futbol que pot igualar Florentino pel que fa a intrínseca i essencial antiesportivitat. Hi ha tot de veterans saberuts que no saben què va passar amb Verratti, ni quines eliminacions van fer que Neymar primer i Messi després taquessin la seva trajectòria esportiva amb el moviment més nefast que es pot portar a terme. Només un superdolent de primer ordre ho arrodoniria enduent-se també Luis Enrique, primer, i després –no pot ser veritat, però, oh, sí que ho és!– aquella infàmia feta carn anomenada Dembélé.
Aquest nou arxienemic és només una prova que la vida sempre proporciona moments fascinants, noves melodies i emocions que et colpegen. La cita és a l’abril i ha tingut la virtut de reanimar les quatre cèl·lules almogàvers, bel·ligerants i violentes que corren per la nostra catalana sang. Barça-PSG, quin somni, quines ganes de viure per celebrar la pròpia joia i sobretot la desgràcia aliena.
L’odi militant, convindrem, és una formidable manera de romandre viu, i la del PSG és una causa que bé el justifica. Si coneixen cap d’aquests nostàlgics recalcitrants, diguin-los que protestin menys i gaudeixin més d’aquest nou i execrable rival. Es trobaran, de sobte, que reviscolen.