Per què no és normal que Lamine Yamal jugui així amb només 16 anys?

BarcelonaLamine Yamal acaba de fer 16 anys, però juga a futbol amb una maduresa i una tranquil·litat impròpies de la seva edat. De qualitat en té i és evident. Altrament, seria inimaginable haver debutat ja, i com a titular, amb el primer equip del Barça en edat de jugador cadet. Però segurament el que més ens està meravellant d'aquest jugador en els partits són gestos que rarament es poden veure en futbolistes tan joves.

Lamine Yamal ha sigut titular amb el primer equip del Barça com si fos la cosa més normal del món, com si no importés excessivament i com si la samarreta no pesés gens ni mica. Ho fa tot de manera natural, però darrere d'aquesta espontaneïtat s'hi amaga una comprensió del joc que molts extrems són incapaços d'oferir fins i tot amb deu anys més de carrera.

El jove talent blaugrana no acostuma a precipitar-se. No té pressa per mostrar a tothom les seves virtuts. Espera la pilota ben obert, cosa que facilita la feina als passadors i la dificulta als defenses rivals, que d'aquesta manera han de protegir més metres d'amplada. Tot plegat propicia l'aparició d'espais interiors, fonamentals perquè el Barça pugui atacar millor. L'aspiració de l'equip de Xavi és acabar dominant a dins, amb els migcampistes.

Amb la pilota als peus, Yamal acostuma a fer conduccions amb sentit tàctic. És a dir, les que van a buscar rivals i els atreuen (els fixen) abans de fer la passada al company. El futbolista blaugrana mostra un nivell d'encert destacable en la presa de decisions. L’hem vist frenar accions per no ficar-se a la gola del llop i trobar la passada de seguretat o evitar jugar-se el dríbling quan l’estructura rival ha teixit una superioritat defensiva davant seu. També té una bona quantitat de recursos a l'hora de complicar la feina als marcadors. Els extrems esquerrans que juguen a la dreta acostumen a buscar, gairebé sempre, el retall interior. Quan Yamal veu aquesta porta tancada no té cap problema amb sorprendre buscant la sortida exterior i la línia de fons. El seu nivell tècnic, que exhibeix, per exemple, en controls, conduccions o passades, és notable.

A l'hora de centrar, està convertint en marca de la casa la picadeta que busca, des de la cantonada de l’àrea gran, la cantonada inversa de l’àrea petita (com en el gol de Gavi a Vila-real). Aquesta centrada sempre és molt perillosa, perquè acostuma a superar tots els defenses, sovint pendents del centrador o de la trajectòria de la pilota i sense ulls al clatell per veure el rematador que entra a la seva esquena.

Un altre gest de maduresa, en aquest cas no relacionat amb aspectes tècnics o tàctics, el vam poder veure en el partit contra el Cadis. Després d’un possible penal, tres jugadors del conjunt andalús se li van acostar per buscar-li les pessigolles. Lamine Yamal no es va ni immutar, no va perdre la concentració. I no va deixar de provar-ho a Vila-real, malgrat una primera part en la qual va patir molt per frenar les incursions ofensives de Pedraza (no eren responsabilitat exclusiva seva).

El proper repte de Lamine Yamal serà trobar la regularitat amb rendiments com el que vam veure diumenge. No serà fàcil que sempre, o gairebé, tingui aquest impacte. A banda d’això, haurà de gestionar els moments de sotrac, que ben segur arribaran. Les expectatives són exagerades i un parell de bons partits amb el primer equip, malgrat totes aquestes bones sensacions que els han acompanyat, no són pas cap assegurança d’un futur brillant.