No li feu això a Ansu, sisplau

Hi va haver un temps on un nen de 16 anys que acabava de pujar al primer equip anotava a la primera pilota que tocava, feia barrets dins l’àrea a defenses consagrats, surava sobre la gespa, desbordava i bàsicament ens deixava a tots bocabadats. Tenia el millor de la seva joventut desbordant, però actuava com un veterà amb mil batalles. Quan queia a banda, recordava, perdó, l’anguila que era Neymar. I quan entrava a l’àrea, costava de creure aquella contundència amb la dreta, amb l’esquerra, de cap... Sembla impossible, però tornem-hi: tenia 16 anys. 

La travessia del desert que ha patit el barcelonisme, amb l’agonia i final del bartorosellisme, l’adeu de Messi, la ruïna econòmica i les guerres de guerrilles d’un entorn hipertòxic, ha tingut un altre capítol sinistre amb la caiguda en desgràcia del nen amb el dorsal 10. Un grapat d’operacions en un genoll ens l’han canviat, fins al punt que en els últims temps ens ha costat reconèixer Ansu en el jugador pesat i sense màgia que trotava per l’atac barcelonista.

Així hem arribat a un estiu clau per consolidar el projecte de Xavi i mirar de convertir el Barça en un equip de primer nivell també a Europa. Amb una situació econòmica que fa llàstima (i et venen ganes de cridar coses a alguns gestors que a les seves empreses miraven fins a l’últim cèntim del que gastaven) el club blaugrana haurà de donar baixes doloroses i prendre decisions contundents. 

En aquests moments tenim claríssim que al mig camp només Pedri té talla de crac mundial, amb una davantera que ens ha donat molts disgustos. Lewandowski és l’únic que ha garantit números de jugador de primer nivell (33 gols, 8 assistències). Polonès al marge: Raphinha ha mostrat criteri i regularitat, però no ha assolit el nivell de superestrella que s’espera d’un extrem del Barça; Dembélé ens ha regalat, un any més, uns escassos dies de vertigen i encert, abans de caure en el no-res de sempre, i Ferran ha culminat un any on senzillament no ha arribat al nivell. 

I això exactament és el que podem dir d’Ansu, però hi ha algunes diferències: Ansu és tres anys més jove i s’ha criat en aquest club, i ja sabem el plus que aporta el planter, tant en èpoques de misèria com d’hiperabundància. A més, el marge de millora d’Ansu és superior al de Ferran: al primer l’hem vist en el registre de superclasse, el segon mai no hi ha arribat. 

Per tant, benvolguts Laporta, Alemany, Deco i Xavi: si hem de portar a terme un ERO al mig del camp o a la davantera, tirotegeu sense pietat, però deixeu fora avis (especialment si són polonesos) i nens. Això últim va per Ansu: és un dels nostres, només té 20 anys i ell sí que s’ha guanyat la nostra santa paciència.