No ho puc evitar: vull que torni Messi

BarcelonaExplica l'Albert Llimós unes quantes raons per les quals creu que Lionel Messi no hauria de tornar al Barça. I, de raó, no n'hi falta. Sempre ha estat una persona assenyada, l'Albert, d'aquells que sap fer servir el cap. És una de les feines que tenim els periodistes, analitzar, preguntar i exposar els pros i els contres. Però mentre el llegia i li anava donant la raó, dins meu alguna cosa es movia, com si tingués una anguila a la panxa. No ho puc evitar: desitjo el retorn de Messi.

Estic d'acord amb l'Albert. Analitzant-ho fredament, optaria per fer l'esforç econòmic per reforçar una posició diferent de l'equip. Però el cor decideix explorar el seu camí, sense fer cas de la raó. El Toni periodista ho veu complicat i admet que seria millor deixar-ho córrer, tal com està la butxaca del club i recordant l'edat del jugador de Rosario. Però l'aficionat al futbol vol veure Messi vestint de blaugrana un altre cop, encara que l'Estadi Olímpic Lluís Companys no sigui el millor escenari per a aquesta segona part.

L'esport és així. La raó no sempre mana. El cor paga la seva entrada i també hi diu la seva. De fet, pensant amb el cap, segurament tots els actors haurien tancat la carpeta i no hi hauria cas Messi. Però els desitjos són ben forts. Messi vol tornar a Barcelona, on va ser feliç, on sent que la seva etapa no es va acabar. Laporta també ho desitja. Segur que li han dit que no és una bona idea afrontar aquesta operació gairebé utòpica a escala econòmica, però el president vol que Messi torni. Es vol treure l'espina de no haver-lo pogut renovar fa poc, d'haver-lo vist plorar, de sentir que va fallar al jugador i a molts aficionats. I la major part d'aficionats també ho volen.

Ho volen perquè ens va fer feliç, perquè no ho podem evitar, ho desitgem. No puc deixar de mirar aquest serial com si fos una relació d'amor en què dos amants volen conviure i no els deixen. Els diuen que calen papers, que no hi ha diners, que si l'edat no és correcta. Però ells ho volen. I els aficionats, que no poden oblidar aquell comiat entre llàgrimes i volen acaronar de nou el millor jugador de tota la història. La nostàlgia, en aquest cas, és clau. Ahir, veient Xavi i Iniesta abraçant-se al Japó, era inevitable pensar en aquells anys en què van jugar com els àngels al costat de Messi. Era inevitable pensar a veure Xavi i Messi plegats, treballant en un nou projecte.

Ara, la nostàlgia pot ser perillosa. Ens hem d'obligar a pensar fredament en aquest cas. Espero que els responsables del club ho facin. Quan jo ho faig, acabo defensant que millor que no torni. Sol durar poc, però. El cor s'acaba imposant. És un desig molt fort: vull veure Messi de nou al Barça, no puc evitar-ho. Crec que dins del club més d'un deu viure-ho igual, i és tant fascinant com perillós.