Una nit d'èxtasi per celebrar la Lliga als morros del Madrid (2-1)

BarcelonaEl dia de glòria va arribar, finalment. En una nit elèctrica que serà recordada anys i panys, el Barça de Xavi va deixar la Lliga sentenciada de la millor manera, amb un gol en els últims minuts contra l'etern rival. Poques sensacions més boniques que cridar un gol així, abraçat als teus amics, els teus estimats. Com es van abraçar els jugadors d'un Barça que per un dia, va tenir dos herois inesperats com van ser els autors dels gols, Sergi Roberto i Kessie. La Lliga serà blaugrana. La primera de Xavi com a tècnic. Un dia d'emocions fortes, amb picabaralla final, amb àngels i dimonis. Un triomf que tot el barcelonisme necessitava.

Hi havia electricitat a l’aire, al Camp Nou. Als ulls dels joves que cantaven tallant la Travessera de les Corts hi havia el mateix desig de victòria que en el caminar lent, però segur, dels avis que van fer volar coixins per criticar Guruceta el 1970. No era un partit qualsevol, aquest. El barcelonisme necessitava convertir-lo en un acte de fe, en una mena d’aquelarre per cremar al foc totes les crítiques, burles i acusacions rebudes els últims dies. Més que un dia de joia, era un dia de ràbia, on el gol de Kessie va significar cridar fort per treure totes les frustracions acumulades a Europa els últims anys. Un dia per alçar el cap i poder dir que el Barça serà campió de Lliga i ningú podrà trobar-hi cap excusa. Perquè si els aficionats sentien un desig enorme de desafiar els crítics del Barça, els jugadors buscaven la redempció després de tants triomfs grisos, de tants triomfs patint, sense arribar a ser l’equip que Xavi vol. Com havia passat a les llunyanes terres saudites a la Supercopa, era un dia per fer caure el Madrid a base de bon futbol, tocant la pilota, cuidant-la, atacant un cop i un altre. No va poder ser del tot, perquè el destí d'aquest Barça és acabar patint a cada partit. A vegades, el desig va jugar en contra d'un Barça que va ser molt superior i va fer mereixedor de la victòria, però de tant en tant fallava de les ganes que tenia d'imposar el seu joc.

El Barça dels últims dies, el que acaba defensant amb marcadors més propis de l’Atlètic de Simeone, va deixar pas a un grup de jugadors que semblaven endimoniats, com si un esperit s’hagués apoderat d’ells i els fes atacar sense parar la porteria de Courtois. Semblaven enfollits, els jugadors de Xavi. Res els aturava. Ni les grans aturades del porter belga, ni la sort del Madrid en el primer gol ni el fang del cas Negreria. Encara sense Pedri, Xavi va jugar-se la carta de Sergi Roberto al mig del camp. I, malgrat que el reusenc va patir quan tocava defensar alguna contra blanca, va ser una carta guanyadora perquè va ser ell l’encarregat d’empatar just abans del descans. Un gol que feia justícia a un equip que no va defallir, condemnat només per la manca de punteria i el saber fer de Courtois, que va deixar amb un pam de nas tant Lewandowski, després d’una fuetada del polonès, com Raphinha, en dues ocasions. Era un Barça de seny i rauxa, de tenir la pilota i moure-la ben de pressa. On Araujo, situat de lateral dret com sempre contra el Madrid per enfrontar-se a Vinícius, de vegades obligava el brasiler a fer de lateral, de tant com atacava l’uruguaià.

Però va ser Vinícius el primer que va riure. En una jugada en què Kounde va sortir a encarar-lo, va centrar sense angle i Araujo va tenir la mala sort de fer-se un gol en pròpia porteria. Vinícius és un jugador de dues cares, dotat d’un gran talent, però també un provocador nat, que busca amb la mirada els aficionats rivals, burxa els adversaris i no calla amb els àrbitres. Només va quedar-se mut quan, abans del descans, el gol de Sergi Roberto, després d’un munt de rebots, feia xalar el Camp Nou. Quan Kessie va marcar el gol del triomf, va acabar perdent els papers, com bona part de la plantilla blanca, de mal perdre.

El Madrid, que esperava atrinxerat l’oportunitat per córrer, no en tenia prou amb l’empat, si volia continuar aspirant a la Lliga. Al Barça, amb un coixí de 9 punts, sí que li valia l’empat mirant la classificació, però l’equip de Xavi en volia més. No es pot guanyar la Lliga amb la calculadora si pots fer-ho fent tancar boques, per la porta gran. I així el caos va anar apoderant-se del partit, amb els dos equips amunt i avall, a la segona part. Un desgavell entretingut, una ruleta russa en què el Barça no aconseguia materialitzar les seves ocasions i deixava amb vida l’equip que millor sap sobreviure al món, el Madrid d’Ancelotti, el rei dels triomfs il·lògics. A mesura que les cames dels jugadors del Barça van anar pesant, l’equip blanc va anar invertint la tendència del partit i acostant-se a Ter Stegen amb Rodrygo, inicialment suplent, ajudant Vinícius i Valverde. Amb els canvis, el Madrid va millorar i va arribar a celebrar el gol del triomf, obra d'Asensio. Però després de tres minuts més llargs que un dia sense pa, al VAR van certificar un fora de joc salvador.

El Barça, superior durant 70 minuts, va espantar-se una mica en un partit ben emotiu. Ni tan sols jugadors que solen tenir ensinistrada la pilota als peus com si fos un fidel gos d’atura, com Busquets i Modric, podien escapar-se de la condemna de cometre errades. Lewandowski? Ho intentava especialment amb xuts secs des de la frontal. Però la deessa de la fortuna li negava la gràcia del gol. Tampoc Raphinha, insistent, valent i amb coratge, ho aconseguia.

Va haver de ser un heroi poc esperat qui s'encarregués de donar pas a una festa de les que s'allarga hores. Després de dues aturades d'un Ter Stegen que fa oposicions per tenir una porta amb el seu nom en el futur nou estadi blaugrana, una contra va acabar amb Kessie fent un gol per recordar. Una imatge, una fotografia per emmarcar. Un crit, una alliberació. En pocs minuts, el Madrid va passar de celebrar el triomf a veure's derrotat per un Barça amb un cor gegant. Un equip que necessitava aquest triomf tant com l'afició. Un dia de glòria. Patir tant les darreres setmanes valia la pena, si el destí li tenia guardat al barcelonisme un final de partit així.