Els motius pels quals el Barça no s'ha de tornar boig per substituir Dembélé

BarcelonaOusmane Dembélé marxa del Barça i el club ha de pensar si busca un relleu natural o si, en canvi, mira de destinar els minsos recursos econòmics que té a reforçar una altra posició o perfil de jugador. Donant una ullada a la plantilla actual, el Barça, malgrat l’adeu del futbolista francès, encara disposaria d’una bona nòmina d’extrems. Com a mínim en quantitat. També en qualitat? Què poden aportar Raphinha, Ansu, Ferran o Abde i quines característiques ha de tenir un extrem del Barça?

D’entrada caldria fer una prèvia i dir que si Xavi aposta pel sistema amb quatre migcampistes, el Barça tindria quatre jugadors per a una posició (la del company de Lewandowski a la davantera). Si el tècnic blaugrana també té pensat utilitzar, com durant aquesta gira, el sistema amb tres migcampistes i dos extrems, l’equip ja té doblades les ales. Tot plegat, en espera de veure també fins a quin punt pot tenir protagonisme en el primer equip Lamine Yamal.

En qualsevol cas, un extrem del Barça hauria de dominar una sèrie de requisits que es podrien resumir d’aquesta manera: comprensió del joc i capacitat d’estirar les línies rivals amb desmarcades profundes. Si l’extrem és ampli i rigorós a nivell posicional crida l’atenció de, com a mínim, el lateral rival. Si amenaça l’esquena de la defensa amb desmarcades estressa el lateral i, com a mínim, el central més proper. En totes aquestes situacions, ajuda l’equip encara que no toqui la pilota. Com? Creant zones d’intervenció perquè jugadors com Pedri o Gündogan tinguin més temps i espai. L’aspiració del Barça de Xavi és dominar els partits amb els seus migcampistes. Perquè això sigui possible, aquest engranatge amb els extrems és fonamental. Hi ha altres equips que s’expressen a través del desequilibri que aporten els seus extrems. En aquests casos, és imprescindible que siguin homes de banda amb una grandíssima qualitat en l’un contra un.

Desordenar la defensa rival, la principal tasca dels extrems

Si els extrems del Barça tenen talent per deixar enrere rivals amb el dríbling, oli en un llum. Si no és el cas, tampoc estaríem parlant d’un drama, perquè la seva funció principal hauria de ser ajudar a desordenar la defensa rival (normalment aculada) amb intel·ligència posicional i bons moviments. De totes maneres, tenir un driblador com Abde a la plantilla pot desencallar alguns partits. Està fent mèrits perquè se’l tingui en compte i la cessió a l'Osasuna l’ha fet créixer en l'àmbit tàctic. Raphinha, des de la dreta, té una millor relació amb l’entorn que Dembélé i, en certa manera, pot ser una amenaça a l’espai. Precisament d’això, de les desmarcades a l’espai, viu Ferran quan juga d’extrem. No té desequilibri en l’un contra un, però sí el sentit per buscar pilotes a l’esquena de la defensa. És clar que tot això cal harmonitzar-ho amb els jugadors interiors i que aquests facin un pas endavant en la seva capacitat de manar i dominar.

Ansu menja a part. Ho deia Xavi després del partit contra el Milan, decidit amb un gran xut del jove de 20 anys: “És diferencial a prop de l’àrea”. En realitat Ansu no és un extrem, és un davanter que té una relació especial amb el gol i, per tant, convé apropar-lo a la porteria. En aquest sentit, resulta especialment interessant la seva simbiosi a l’esquerra amb Balde. El lateral del Barça, aquest sí que té dríbling, cada vegada és més determinant en atac. Els seus canvis de ritme penetrants i les afilades conduccions que fa són oxigen per a l’equip.