Per què els futbolistes tenen tants conflictes amb Hisenda?

BarcelonaEl futbolista del Barça Javier Mascherano ha admès aquest matí als jutjats de Gavà que havia defraudat 1,5 milions d'euros a Hisenda, unes quantitats derivades dels ingressos pels drets d'imatge dels exercicis 2011 i 2012. L'argentí va pagar aquest setembre els 1,5 milions defraudats, 587.822 euros referents a l'exercici 2011 i 968.907 al del 2012, i els interessos pertinents, una xifra que gira al voltant dels 200.000 euros. Amb la seva declaració, Mascherano espera evitar el judici, pagar la multa que se li imposi i tancar la carpeta d'aquest frau fiscal que té l'origen en la seva etapa a Liverpool, al Regne Unit. De moment, la jutge tancarà la fase d'instrucció i falta confirmar si ja hi ha l'acord entre el futbolista i la Fiscalia sobre la quantitat que cal abonar en concepte de multa, que podria multiplicar fins a sis la xifra defraudada.

D'acord amb la resolució judicial, el futbolista blaugrana va cometre el frau per no declarar els ingressos de Nike, a través d'una societat domiciliada als Estats Units, i la simulació de la cessió dels drets d'imatge a una societat purament instrumental situada a Madeira, Portugal. Mascherano va crear aquest entramat quan estava jugant a la Premier i, un cop va aterrar a Barcelona, va seguir utilitzant les dues societats. Tot plegat, després d'una investigació de l'Agència Tributària, va derivar en la querella de la Fiscalia. El cas es va destapar per unes informacions que van aparèixer a Portugal.

Mascherano admet que va defraudar 1,5 milions a HisendaMascherano forma part d'una llista destacada de jugadors amb fronts oberts amb Hisenda. Cada cas, però, és diferent. Aquest de Mascherano, com aquells de Xabi Alonso i Messi, és més greu, ja que ha estat acusat de delicte fiscal després d'haver creat societats a l'estranger –en paradisos fiscals o països de baixa tributació– a través de les quals haurien cobrat els seus drets d'imatge, ja sigui fruit dels seus contractes publicitaris o del 15% de la retribució dels seus clubs, pràctica comuna a diferents lligues, com la Premier. Com que són residents fiscals a Espanya, Hisenda considera que així volen eludir els impostos de feines fetes a l'Estat, motiu pel qual l'acusació és més greu. Altres futbolistes han tingut també problemes amb Hisenda, com Iker Casillas, Xavi, Sergio Ramos o Piqué, però en el seu cas no han estat acusats de delicte.

Via administrativa o via penal

Segons un expert en dret fiscal consultat per l'ARA, la diferència dels casos depèn del lloc on hi ha les societats en què els jugadors cobren els drets d'imatge. "Si les societats són a l'estat espanyol, els casos passen per la via administrativa i s'acaba imposant una sanció econòmica en concepte de multa. En canvi, si les empreses són de fora, Hisenda ho interpreta com una simulació i actua per la via del delicte, que pot acabar amb penes de presó".

Tot plegat arrenca com un problema d'interpretació de la llei de l'IRPF del 1996, que en teoria permetia tributar fins al 15% dels ingressos que perceben dels seus clubs pels drets d'imatge. És a dir, que el 85% del salari tributa com a rendiment del treball (el 57% a Catalunya) i l'altre 15% s'ingressa a una societat i tributa com a drets d'imatge. Paral·lelament, els ingressos derivats exclusivament dels contractes de màrqueting dels jugadors s'ingressen també a les societats i tributen com a drets d'imatge (la tributació és del 28%).

Segons l'expert en dret fiscal, "el tractat de funcionament de la UE garanteix el dret de qualsevol ciutadà o resident de llarga durada a la UE per invertir els seus capitals en qualsevol país del món, sigui paradís fiscal o no". Ara bé, l'Agència Tributària té un marge per intervenir si considera que les societats creades per aquests esportistes per cobrar aquests ingressos són fictícies. És a dir, que no actuen com a gestors dels drets d'imatge sinó que els diners que reben són salari encobert i els exigeix la diferència d'impostos.

Un interès recaptatori?

La llei del 1996 va servir per regular el pagament dels drets d'imatge dels jugadors i fixar el màxim del 15%. Fins aleshores s'havien produït casos extrems en què, per tal de pagar menys impostos, alguns futbolistes havien arribat a percebre el 50% del salari com a drets d'imatge. Amb la regulació es va establir un període de pau que es va allargar fins al 2011 i van acabar els casos de frau fiscal "excepte algunes situacions extremes que s'havien produït a l'Atlètic de Madrid presidit per Jesús Gil o al Betis del president Lopera".

"El 2011 hi ha un canvi de criteri produït per un clar interès recaptatori d'Hisenda, com a conseqüència de la crisi", explica l'expert, assessor econòmic d'alguns futbolistes del Barça o el Reial Madrid. Aquest canvi de criteri passa per "apujar el llistó" i fins i tot arribar a multar alguns esportistes "fent una interpretació de la norma que beneficia l'Agència Tributària".

En aquests casos els jugadors tenen dret a presentar un litigi, però no sempre s'acaba tirant endavant aquest recurs encara que hi hagi un percentatge elevat de possibilitats de guanyar-lo. "La raó és molt senzilla", diu l'assessor. "Presentar un recurs equival a allargar el procés i arriscar-se a sortir als mitjans de comunicació. Aquest fet es pot considerar un escàndol, sobretot en els casos que van per la via penal, com el cas de Messi, i els esportistes s'arrisquen a perdre els contractes de màrqueting. Per això és habitual acabar arribant a un pacte i abonar la quantitat que reclama Hisenda". Els esportistes no són els únics afectats a l'Estat, ja que els darrers anys també s'han investigat altres figures mediàtiques com artistes o presentadors de televisió.

El conflicte a Espanya no és exclusiu. A altres lligues, com la Premier, també s'investiga què cal fer quan un club paga part del salari a jugadors, com Wayne Rooney o Theo Walcott, en conceptes de drets d'imatge per permetre a aquests jugadors tributar menys. Part del sou, sobre el qual haurien de pagar impostos del 50%, l'han cobrat com a drets d'imatge i a vegades han pagat impostos del 2%. El Liverpool, de fet, va fer-ho amb Mascherano, acceptant pagar-li part del sou a les societats que tenia a tercers països.