Mor Marcos Alonso, l'exjugador del Barça recordat pel seu famós gol al Madrid el 1983

BarcelonaMarcos Alonso Peña ha mort a l'edat de 63 anys. L'exjugador del Barça i pare de l'actual lateral esquerre blaugrana ha perdut la vida a causa d'un càncer. Va jugar cinc temporades al Camp Nou, entre el 1982 i el 1987. També va competir en dues etapes a l'Atlètic de Madrid, al Racing de Santander, club en què es va formar, i al Logronyès. Alonso va compartir equip amb Diego Armando Maradona i Bernd Schuster, entre altres. L'exfutbolista càntabre va marcar el seu gol més important com a blaugrana a la final de la Copa del Rei del 1983 contra el Reial Madrid.

Alonso formava part d'una nissaga de futbolistes que havien defensat els colors de clubs històricament oposats. El seu pare, Marcos Alonso Imaz, conegut com Marquitos, era una llegenda del Reial Madrid, on va jugar deu anys de blanc i va guanyar cinc Copes d'Europa. Els Alonso provenien de Santander, on va néixer Marcos Alonso Peña. I va ser precisament al Racing de Santander on va formar-se com a jugador i va debutar a Primera el 1977, jugant com extrem. El 1979, l'Atlètic de Madrid el va fitxar, i tal com havia fet el seu pare el 1954, va baixar de Cantàbria a Madrid. En el seu cas, però, per defensar els colors de l'Atlètic. El càntabre ja era llavors internacional en categories inferiors amb Espanya i havia jugat el Mundial juvenil del 1979 al Japó i els Jocs Olímpics de Moscou del 1980. El 1981 li arribaria la gran oportunitat de debutar amb la selecció absoluta en un partit on Espanya va derrotar per primer cop els anglesos al Regne Unit. Va ser internacional 22 cops i va participar en la famosa golejada per 12 a 1 sobre Malta.

Marcos Alonso jugaria tres anys al club matalasser. El 1982, el Barça de Josep Lluís Nuñez, que pretenia fer un bon equip per trencar el domini dels clubs bascos, el va reclutar. Amb el Barça va jugar cinc temporades i va guanyar la Lliga amb Terry Venables a la banqueta el 1985, la Copa del Rei del 1983 contra el Reial Madrid a Saragossa, en què ell va marcar un dels gols, una Supercopa d'Espanya i dos cops la Copa de la Lliga, torneig que ja no existeix. El gol de la Romareda seria un dels més celebrats per l'afició barcelonista durant aquells anys 80, amb la famosa celebració de Bernd Schuster fent botifarra a l'afició blanca. "Va ser una final molt dura, molt violenta. Els dos equips van fer faltes molt dures, especialment el Madrid. La centrada va ser molt bona i jo vaig saltar amb el cor", recordaria.

D'aquells anys, ell sempre recordaria la sort d'haver jugat al costat de Maradona. "El millor jugador que he vist mai. Cada entrenament, cada partit, feia coses increïbles. Però va patir una hepatitis i una lesió, no va tenir sort. Però era una persona fantàstica. El primer dia que va arribar al vestidor, va començar a fer tocs amb uns mitjons, com si fossin una pilota. Durant un aniversari, un amic americà li va portar una pilota ovalada i també sabia fer tocs amb ella", deia. L'argentí, que va morir ara fa dos anys, també parlava bé del Marcos, de qui deia que "era tot velocitat i talent, un crac". Al Barça, el càntabre va ser batejat com el Pichón. Llavors els jugadors del Barça solia dinar a Can Fusté, a tocar de l'estadi, on se solien jugar a les cartes qui pagava. I en Marcos gairebé sempre guanyava. En canvi, qui solia perdre les partides era l'asturià Enrique Morán, qui havia arribat del Betis. Els cambrers del restaurant haurien batejat Morán com el Pichón, però coses de la vida, el mot se'l va quedar Alonso. A Barcelona, per cert, coneixeria la seva futura dona, Mercedes Zabala. La Mercedes era neta de Luis Zabala, un exjugador de futbol basc de l'Athletic de Bilbao que després de la Guerra Civil havia jugat al Barça i s'havia quedat a viure a Catalunya. Si els Alonso ja eren una nissaga futbolística, amb aquest matrimoni el Marcos encara va afegir-hi més passió pel futbol. Així, Marcos Alonso Mendoza, l'actual jugador del Barça, pot dir que tant el seu besavi com el seu pare van defensar els colors del Barça.

El 1987, Marcos Alonso va tornar a l'Atlètic, però es va lesionar i la seva carrera ja no va ser mai més la mateixa. Els últims anys com a jugador els viuria primer al Logronyès i finalment al seu Racing de Santander, amb el qual pujaria de Segona B a Segona. Un cop retirat, va iniciar la carrera com a tècnic. Va fer les pràctiques del curs d'entrenador al col·legi de Sant Agustí de Madrid i ràpidament ja era a la pedrera de l'Atlètic de Madrid. I just llavors Jesús Gil i Gil va fer fora el tècnic colombià Pacho Maturana, obrint la porta a què ell fos l'ajudant de Jorge D'Alessandro. Després va intentar-ho ell sol amb cert èxit en equips com el Rayo Vallecano, el Racing de Santander, el Sevilla, el Valladolid, el Granada o el Saragossa. Al Sevilla el va pujar a Primera. I també seria l'escollit per intentar treure del pou l'Altètic de Madrid quan va baixar, però el van fer fora. Els últims anys havia fet de comentarista de televisió i havia treballat de directiu a la marca de roba esportiva Puma.