Mor Hugo Sotil, el peruà que va guanyar-se el cor del barcelonisme

BarcelonaEl Barça i el futbol peruà ploren la mort d’Hugo Alejandro Sotil, més conegut com el Cholo, futbolista internacional dels anys 70. Sotil estava ingressat a l’UCI de l’hospital de Lima des de feia dies, on va acabar morint la matinada de dilluns. A Barcelona era especialment recordat per la lliga guanyada el 1974, aquella del triomf per 0-5 al Santiago Bernabéu. Sotil va encarregar-se de marcar el darrer gol.

El Cholo, era nascut a Ica, al sud del Perú, tot i que de ben menut va emigrar a Lima, on va criar-se a una barriada molt modesta. Sotil va començar la seva carrera professional el 1968 al Deportivo Municipal de Lima, club amb el qual va pujar de Segona a Primera. Davanter valent i amant de la bona vida, sempre va viure rodejat de llegendes, com una sobre la seva data de naixement. Per això ara es diu que ha mort amb 75 anys. O 78 anys, segons diuen altres.

‘Mamita, campeonamos’

El 1973 brillaria en un amistós contra el Bayern de Múnic, que estava fent una gira americana, i marcaria al Camp Nou en un amistós entre jugadors d’Europa i l’Amèrica del Sud. El Barça, que havia seguit Teófilo Cubillas, la gran estrella peruana, va decidir apostar per Sotil. De fet, Rinus Michels havia arribat a visitar el Perú acompanyat per Josep Maria Minguella per conèixer de prop Cubillas, però van creure que Sotil, més fort físicament, seria capaç d’aguantar millor les garrotades d’una Lliga espanyola prou violenta, llavors. Al Barça seria company d’aventures de Johan Cruyff, i guanyarien la Lliga del 1974, aquella que posava punt final a 14 anys de sequera. Sotil celebraria l’èxit trucant a la seva mare des del vestidor de Gijón i fent famosa la frase “Mamita, campeonamos”. Aquella primera temporada, amb el dorsal 10 a l’esquena, va marcar 12 gols en 36 partits.

El seu paper en aquell Barça campió de Lliga portaria la directiva a nacionalitzar-lo espanyol, per generar una plaça per a Johan Neeskens, el futbolista neerlandès que va morir ara fa poques setmanes. La promesa d’una nacionalització ràpida de la directiva d’Agustí Montal, però, no va fer-se realitat, i en una època en què només hi havia dues places d’estranger, Sotil va passar-se tota la temporada 1974-75 a la graderia, jugant només amistosos. Curiosament, passaria de l’infern al cel en poc temps, ja que aquell 1975 faria el gol que li va donar al Perú la Copa Amèrica de futbol, contra Colòmbia, el gol més especial de la seva carrera, més que el del 0-5 al Bernabéu.

Quan per fi va poder tornar a jugar, ja no tenia ritme, i hi havia rumors que s’havia enamorat massa de la nit barcelonina, on es feia veure amb un Ferrari groc que havia comprat. “Era molt bona gent, però no estava acostumat a tenir diners i se’ls gastava de pressa. Anava molt al club Las Vegas del carrer Aribau, on cantava en Moncho”, recordava fa uns anys Minguella. “Es van dir moltes coses, es va exagerar. Que vaig equivocar-me? Sí. Era jove i volia viure, però no tot és cert. Tinc un bon record d’aquella Barcelona, de la gent i de la nit; és normal voler divertir-se”, admetia Sotil a l’ARA fa uns anys. Després de dues temporades molt fluixes, el 1977 va tornar a Lima, on va fitxar per l’Alianza, va ser campió de lliga i va recuperar l’alegria sobre el terreny de joc. Ell de fet, sempre va ser aficionat de l’Alianza.

Amb la selecció va jugar les Copes del Món de 1970 i 1978, arribant als quarts de final de la cita de 1970. Aquell any, els peruans van ser capaços d'eliminar a les eliminatòries de classificació als argentins amb un èpic empat en la darrera jornada a La Bombonera. Era la millor generació que mai ha jugat al Perú, on Sotil sempre va ser molt estimat, tot i que va viure a l'ombra de Cubillas. Plegats, van guanyar la Copa Amèrica del 1975. Els últims anys tenia problemes econòmics. De fet, el Barça l’havia ajudat en diferents ocasions. Fa poc havia visitat Barcelona per última vegada per ser als actes del 125è aniversari del club.