Anar a Montjuïc és un espectacle trist

BarcelonaAbans del derbi de diumenge entre el Sant Andreu i l'Europa, els dos clubs van promocionar el partit fent una mica de broma. "El derbi català amb més soroll", deien a les xarxes amb imatges de les dues aficions. De raó no els en faltava. A qualsevol duel del Sant Andreu o l'Europa es canta i s'anima. A l'estadi Olímpic de Montjuïc, no.

El conflicte entre l'Espai d'Animació i la directiva del Barça és complex. Com sempre passa, la veritat es perd entre les proclames dels uns i dels altres. El cas és més complicat del que sembla, però el resultat és que l'estadi del Barça cada vegada és més trist. Poca gent anima. Molts dels que intenten cantar cançons no troben companys que les segueixin, bàsicament perquè molts són turistes que no saben cantar en català. Contra el Girona, es va fer l'onada mexicana: ja sabeu, la gent s'aixeca quan toca per fer l'efecte d'una onada. Poques coses més tristes que una onada a un estadi ple de gent que va a un recinte esportiu com qui va a una festa d'aniversari o un parc d'atraccions. Pel que sembla, la van començar joves que fan vídeos a les xarxes, buscant fer-se virals. Així és el futbol modern, on mana més tenir visibilitat que no pas formar part d'un col·lectiu.

Tant de bo se solucioni tot plegat i els grups d'animació que tenen actituds positives, que són molts, puguin tornar. També a l'Espai d'Animació han de fer autocrítica d'errades comeses. I a la directiva, el mateix. El resultat és aquest estadi cada cop més trist, convertit en una gran màquina de fer diners. Gent fent cua per veure entrar els jugadors de prop, pagant més. Gent que paga perquè els seus fills es facin una foto a la gespa. Gent que paga per entrades vip. Un DJ i ambient més propi de festival que no pas de partit. Tot convertit en un negoci que cada cop atreu menys socis. Sabeu què hi troba tanta gent jove, al camp de l'Europa o el Sant Andreu? Sentir-se part d'una comunitat on la prioritat no és el que paguis.

Al Barça, el que passa a la gespa engresca. És fantàstic, però és millor no mirar el que passa a la graderia. Tant de bo el Camp Nou del futur tingui ànima. Que no sigui un gran parc d'atraccions. Ja ni demano que sigui com Alemanya, on tenen els estadis plens amb preus populars i es prioritzen els socis per sobre dels turistes. Només firmo trobar l'equilibri. Que el club pugui fer diners però que es canti. Que el Barça guanyi al camp, a la graderia i cuidi alhora l'economia. No volem un Camp Nou convertit en un partit de la NBA. Volem un estadi que generi diners, però que també connecti amb la història del club i la gent d'aquí. Les comparacions fan mal, especialment amb el Camp Nou de fa no tants anys i altres estadis europeus.

La festa del Girona (a Barcelona) no podia durar sempre