El món no pot girar al voltant de Dembélé

El Barça ha arrencat el segon tram d’aquesta temporada atípica donant senyals preocupants, tant al derbi com a Alacant. És reincident en els seus problemes productius en atac –accentuats sense Lewandowski– i també en la manca de contundència defensiva. La inoperància per tancar els partits el condemna a espirals de descontrol i errors molt cars. Si un conjunt de Primera RFEF és capaç d’erigir en heroi un jugador descartat de La Masia per rubricar un hat trick, què passarà quan arribi el Reial Madrid en una hipotètica final de la Supercopa o el Manchester United a l’Europa League? O, sense anar més lluny: què pot passar diumenge al Metropolitano? El Barça viu congelat en defectes que es consoliden i s'allarga la sensació d’involució que ja havia transmès abans de l’aturada per al Mundial malgrat col·locar-se líder de la Lliga.

El Barça de Xavi no és fiable i sovint es converteix en un mirall de Dembélé, amb tot el que això comporta. La nineta dels ulls de l’entrenador és l’home insígnia, el suposat element diferencial que ha de fer volar l’equip. Però donar les claus de casa a un extrem tan caòtic en la presa de decisions fa que el conjunt acabi sent un acumulador taquicàrdic de frustracions, tant pel que falla quan corre endavant com pel que perd quan va cap enrere. El pla preferit de Xavi acaba resumint-se en obrir molt el camp, fer que la circulació sigui ràpida i enviar constantment pilotes als extrems –Dembélé ad infinitum, o el pitjor Raphinha– perquè hi hagi sorpreses a partir del talent individual. Com a resultat, la influència dels interiors s’ha diluït en l’estil de joc que imprimeix des de la banqueta, curiosament, un dels millors migcampistes de la història del futbol. 

Pedri –absent al Rico Pérez–, Gavi, l’infravalorat Pablo Torre o, amb les seves particularitats, De Jong són exemples clars d’interiors capaços d’interpretar el que necessita el Barça a partir del mig del camp com a sala de màquines real. Ells són el camí més curt per controlar els partits i fer carburar el conjunt amb un sentit més racional, lògic i sòlid: el que havien fet precisament Xavi i Iniesta en el seu dia. És evident que Dembélé té virtuts que el fan únic i l’entrenador no s’equivocava apostant per la seva continuïtat al club, però el francès no pot ser el far en qui recolzar-se com a puntal. El joc de l’equip no pot pivotar al voltant del seu protagonisme a batzegades: no és ni serà mai un geni a qui tractar com si fos Messi. El Barça de Xavi no pot ser el Barça de Dembélé.