Mikel Camps i l’efecte Barbra Streisand

Malgrat el seu títol nobiliari, a Mikel Camps només l’hem vist exercir el càrrec de portaveu adjunt de la junta directiva del Barça a les xarxes socials. Les seves contribucions a la gestió del club són desconegudes més enllà de la fidelitat al president Joan Laporta i, fins i tot, es fa incòmode per a alguns companys de viatge que sí que estan ocupats tirant endavant l’entitat. La piulada titllant Vinícius de “pallasso” i mereixedor d’un calbot, no és la primera que fa i ha d’esborrar. Les seves sortides de to amb faltes d’ortografia i barbarismes no se centren sempre a dir obvietats de barra de bar contra l’etern rival, sinó que també ha repartit desqualificacions cap a adversaris de l’entorn barcelonista o bé cap a periodistes que, per al seu gust, som massa crítics. Potser aquesta és realment la seva funció: fer sorollet i, després, amagar-se.

A Madrid hi ressona l’efecte Barbra Streisand: van haver de buscar el directiu en qüestió a Google perquè no tenien ni idea de qui era, però li han agraït molt la tasca per poder animar més el seu sarau. Que un personatge insignificant –però pròxim a Laporta, al cap i a la fi– fes un comentari així, ha generat una tempesta de dimensions bíbliques tan ridícula que gairebé la converteix en còmica. Florentino Pérez, el president que va parapetar-se darrere de José Mourinho i va donar ales als de “tu dedo nos señala el camino”, està molt ofès perquè el club blaugrana no ha demanat públicament disculpes. És tot molt coherent després de mesos de fuetades arran del cas Negreira i infinitat de vídeos de Real Madrid TV atiant fogueres. El més lloable és que al Barça encara tinguessin ganes de convidar-los a un aperitiu. 

Tots aquests episodis de senyorots exhibint la seva testosterona avançada contribuiran a reforçar el relat de l’anomenat “madridisme sociològic”, així que benvinguts siguin i avall va, que fa baixada. Potser ja seran tractats en el proper sopar secret de presidents que no se suportaven fins fa cinc minuts. És curiós veure com, després d’una eternitat de faccions i persecucions diverses, ara comparteixin neguits i teories de la conspiració en unes estovalles d’hotel de luxe. Tot sigui per evitar explicar per què van pagar tants anys els serveis de l’exvicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA). Tenir un enemic comú terriblement dolent sempre és molt útil en qualsevol àmbit per distreure el personal: no només ho saben els d’aquí, sinó també els d’allà. Que rodi la pilota del clàssic, que tot això es fa molt pesat.