Messi, Pedri i la maleïda Champions
Quan el Barça va presentar Pedri el 20 d’agost del 2020, feia poca estona que Messi havia comunicat a Koeman que volia marxar i els seus advocats ultimaven el cèlebre burofax. Només havien passat sis dies del 2 a 8 a mans del Bayern a Lisboa, símbol iconogràfic de la implosió del club. Mesos abans, Messi ja havia avisat que no tenien nivell per competir a la Champions amb el seu famós “No nos alcanza”. Com si fos un etern retorn filosòfic, Pedri, dos anys i mig després, va repetir la mateixa reflexió. Va erigir-se en portaveu del vestidor, sense haver complert encara els 20, amb la mirada profunda i una maduresa inusual. Els temps i els lideratges estan canviant, però la distància és la que és i la realitat es diu Europa League. El Bayern va tornar a ser inabastable. Una metàfora de la maleïda i cruel Lliga de Campions.
El discurs clarivident de Pedri, igual com el de Messi, és d’aquells que perduren en el temps i tenen impacte en les anàlisis futures. El diagnòstic del migcampista va ser revelador i va posar el focus en la manca de pulcritud amb la pilota i en haver estat víctimes de la precipitació ofensiva en molts partits. Crits d’auxili d’algú que llegeix el futbol amb una intel·ligència única que el fa diferent. Fins i tot va arribar a parlar amb naturalitat de “fracàs”, un concepte que l’entrenador rebutja sistemàticament com si li fes al·lèrgia perquè vol protegir-se dels dards. De portes enfora, Xavi sempre opta per subratllar la feina ben feta enmig de tanta grisor, sigui quin sigui el context. De vegades pot xocar i semblar poc autocrític: no vol donar peixet als que estan preparats amb la destral, fins i tot els que se suposa que haurien d’estar al mateix vaixell.
La sinceritat valenta de Pedri té encara més valor després de caure eliminats havent-ho tingut tot en contra: el sorteig duríssim, el calendari, les baixes inoportunes i un arbitratge sota sospita. Hi ha capitans que ni amb 30 anys serien capaços d’interpretar tan bé com ell el que necessita l’equip i es refugiarien en el llistat d’atenuants per no parlar del que realment importa. Ni palanques, ni Lewandowskis, ni mandangues. El Barça s’ha de desempallegar de la grandiloqüència de les expectatives instantànies de microones i, conscient de la seva situació, ha de créixer a partir de la paciència futbolística i el cervell. Justament tot allò que té Pedri i que podria repartir a companys de viatge com Dembélé. Xavi hauria de tenir molt clar a qui deixar-li les claus de casa per sempre.