Jordi Puntí: "Messi i el Barça es necessiten, són com un amor de pel·lícula"

BarcelonaFer un cafè amb Jordi Puntí (Manlleu, 1967) és molt més que fer un cafè. La seva mirada curiosa arriba a tots els racons, provocant que pugui saber la història de la cafeteria d’hotel on és la cita, analitzar el vermut sobre la taula, triar les paraules adequades o per descomptat, emocionar-se recordant gols de Leo Messi. Qui diu que les lletres i la pilota no poden maridar bé? Puntí va saber descriure els sentiments de milers de barcelonistes en el seu llibre Tot Messi l’any 2018. Ara en publica una nova versió actualitzada, ja que tot ha canviat. I seguirà canviant, si parlem del geni argentí.

Com neix la idea de publicar una versió actualitzada del teu primer llibre?

— Mira... neix de l'eufòria, de l'entusiasme de veure que ha guanyat el Mundial. Vaig enviar un Whatsapp al meu editor, proposant-ho. I ell em va dir que podia tirar endavant. L’endemà ens vam trucar per parlar-ne amb calma i es va veure que tenia sentit, tot plegat.

El risc de publicar un llibre sobre Messi amb el jugador en actiu era aquest, que era capaç de seguir sent protagonista de fets sorprenents.

— Sí, fins i tot quan escrivia la primera edició ja entenia el llibre com un working progress. O sigui, mentre continuï jugant és un working progress, perquè jo no deixo de seguir-lo com a admirador. Ara, en el primer llibre em vaig imaginar el final de la història. La imatge que tenia al cap era la que el 99% dels barcelonistes ens imaginàvem: un final feliç a Barcelona. Tot gloriós i molt bonic.

I no va ser així.

— I, per tant, quedava clar que s’havia d’actualitzar el llibre. Però també calia fer-ho perquè en el capítol sobre el Mundial de Rússia plantejava la possibilitat que guanyés llavors. I evidentment, no va passar el 2018. Després calia afegir els capítols de la sortida del Barça i el Mundial del Qatar. I també havien passat dues coses més que em semblaven importants. La mort de Maradona, que servia per definir l'imaginari col·lectiu sobre Messi, i la decadència, m'agrada dir-ne així, de Cristiano Ronaldo. A més, el llibre s’ha anat traduint aquests anys a diferents països, on es demanaven anar fent actualitzacions, com les dades de gols. És a dir, una part de la feina ja la tenia feta.

Fa quatre anys deies que narrar fragments de Messi era tot un repte. Que era un creador de llenguatge en què en el fons, el millor era veure'l en directe, en comptes de narrar-lo. Com s’escriu un llibre així? Com ho has fet aquest cop?

— Em vaig tancar tres setmanes sol a l’Empordà i vaig tornar a mirar tots els partits del Mundial. La part del Mundial la vaig plantejar com un dietari, per exemple. Per a mi escriure sobre ell és una manera de reviure de nou tot el que he viscut i que m'ha entusiasmat. Tot plegat, té aquest punt de tristesa de saber que tot això es va acabant.

I com vas viure la marxa de Messi del club, t’ho podies imaginar?

— No, no podia. Recordo defensar que s’havia de quedar, anant fins i tot contra la lògica. Tant em feia tot. Si calia estava disposat a posar en risc el futur del club. ¿Saps com vaig descobrir que era oficial que marxava? Doncs per uns argentins. Jo era a una masia a l’Empordà, gairebé sense cobertura... i començo a rebre missatges. Havia anat a Buenos Aires a presentar el llibre i havia fet contactes i amistats. I ells volien saber que sabia jo del tema, què en pensava. I jo no entenia què em preguntaven. ¿Drama? ¿De quin drama parlaven? Estava completament fora del món. Recordo haver buscat els espais amb cobertura per buscar informació per internet. I acabar parlant amb una ràdio argentina a les dues de la matinada. Vaig viure aquells dies amb una incredulitat total, confiant que hi hauria una resurrecció. Creia que hi hauria un miracle. Va fer mal veure que era el Barça no podia oferir-li un contracte. I quan va marxar va ser quan vam veure el Messi més mortal. Era molt simbòlic, ja que tot havia començat amb un contracte en un tovalló de paper i marxava eixugant-se les llàgrimes amb un mocador que semblava aquell tovalló.

I de les llàgrimes del comiat a l’esperança de veure si torna.

— Ara estem veient l'altra cara del mirall, oi? Aquella de preguntar-nos si torna o no torna... ens ho creiem o no ens ho creiem? Apareixen petits rumors i ens hi agafem, ens hi aferrem. La meva sensació és que el Barça i Messi es necessiten. Són com aquells amors de pel·lícula, com aquelles històries d'amor fortes que hi ha hagut tota la vida, com aquell film de Howard Hawks amb Cary Grant i Rosalind Russell (His girl Friday [Lluna nova], del 1940) en què se separen, es discuteixen... però estan obligats a tornar, ja que tenen química especial. Així estem, esperant que tornin. A la primera versió del llibre jo m'imaginava el comiat amb tot el camp cantant el seu nom. Fins i tot em vaig arribar a imaginar un futur després de la seva retirada en què el públic seguia cantant el seu nom com una manera de celebrar la vida, la felicitat, com una forma de premiar els nous jugadors joves... I ara ens trobem que cantem el seu nom sense que s’hagi retirat, però per una raó diferent: volem que torni. Té un punt de... de plany, oi? I d’esperança.

Aquests darrers anys al Barça han passat coses sorprenents...

— I seguiran passant. Imagina't si Messi torna, però fan fora el Barça de la Champions. Seria viure en una distopia, veure Messi jugant a l’estadi Olímpic sense poder jugar a Europa.

Quan el vas publicar per primer cop ja érem conscients que havíem estat molt feliços, però, un cop ho perds, ho valores encara més?

— Bé, hi ha de tot. És que el barcelonisme també té aquells pessimistes recalcitrants, que vam renegar de Messi. De fet, crec que hi ha molta gent que pensa que va marxar perquè ell volia marxar. I els has d'explicar que ell volia quedar-se.

M'interessa molt saber com vas viure el Mundial. Els que volíem que guanyés l’Argentina no sempre vam ser compresos.

— Cert. Jo era un argentí més, tenia claríssim des del principi qui volia que fos campió. Vaig patir igual que patien els argentins. Vaig sentir aquella eufòria inicial, com ells. I després de perdre el primer partit sentia que érem una merda, com ells. Però al mateix temps hi havia aquesta sensació que hi havia una força exterior que ajudaria, que Messi estava predestinat a ser campió. Hi havia una manera de flirtejar amb el drama sensacional. La forma de guanyar va ser aquesta, dramàtica, amb aquella aturada del Dibu Martínez en el darrer minut de la final que hauria pogut significar el triomf de França, on jugava Mbappé, la seva nèmesi. La relació de Messi amb la selecció sempre ha estat així, dramàtica.

Era el primer mundial sense Maradona.

— Va ser clau. A Rússia el 2018 tens un Maradona carregat d’anabolitzants, cridant coses des de la graderia, que si cal posar ous, barallant-se amb espectadors... ell era el centre d’atenció i amb la seva presència semblava que deia als jugadors que mai podrien ser com ell. Però el 2022 ja no hi era. Els jugadors eren els protagonistes. En els penals contra els neerlandesos hi ha la imatge de Messi que mira al cel on sembla que demana a Maradona que els ajudi. Algú va dir que va fer-ho, que parlava amb el Diego. I si no és veritat, encara és millor, perquè l’Argentina és precisament això, aquest relat entre la realitat i la ficció.

Defenses que Messi ja no és humà, és un personatge de ficció.

— Sí. Recordo que fent el primer llibre vaig adonar-me de la idea que Harry Potter i Messi neixen al mateix moment. Hi ha tota una generació que creix alhora amb Messi i Harry Potter. Crec que l'ha convertit en una figura mitològica, si vols dir-li així. En el sentit que hi projectem moltes sensacions nostres, moltes esperances. D'alguna manera ens fa ser com som quan juga, ens fa sentir que som triomfadors o que som perdedors. O ens fa estar deprimits o ser entusiastes...

Quan vas presentar a Buenos Aires el llibre...que t’hi vas trobar? El mateix punt de vista o que Messi era vist d’una manera diferent?

— Vaig pensar en la síndrome de l'immigrant. Els immigrants espanyols que van venir a Catalunya, quan anaven al seu poble natal de vacances, els anomenaven els catalans. Però aquí eren els castellans. Jo vaig explicar-ho al llibre Els castellans, que eren andalusos, però els dèiem els castellans. Amb Messi passa una cosa similar, ja que aquí és argentí i allà li deien que era massa europeu, que era català. I mira que aquí vivia en una bombolla molt argentina, eh? Però a Buenos Aires parlava amb els taxistes i un em va dir... «le falta argentinidad». Molts argentins van entendre que era un dels seus quan el van veure emprenyat, barallant-se contra els holandesos al Mundial. Els altres jugadors el veien lluitant així i el seguien. Quan li va dir Bobo a Weghorst va ser un gran moment.

Aquí molta gent el va criticar per fer-ho.

— Però no és un insult greu, oi? No deixa de ser insult molt dolç, bobo. A mi m’agradaria que Messi em digués bobo.

Ja som dos.