Les meravelles de ser culer

Una meravella, això de ser culer. En sec, a la quinta forca de l’Aràbia Saudita, descobreixes que el fatalista tarannà del barcelonisme permet la derrota dolça de la qual parlava fa temps Felipe González. Com a catalans, prou sabem que hi ha maneres i maneres de perdre, és l’especialitat de la casa. I aquesta davant el Maligne consola perquè coincidim en la revifada del malalt. La bona notícia rau, no hi ha cap dubte, en haver escurçat els terminis previstos de convalescència. Havien de ser llargs com un dia sense pa, un interminable purgatori, ara alleujat per la irrupció d’una fornada que protagonitzarà la propera dècada i de la qual encara no sabem el sostre perquè són uns barbamecs. El repte consistirà en cobrir les grans expectatives apuntades. De moment, i ja és molt, s’ha evitat repetir sensacions de ridícul, extrem negatiu del qual també fugim com de la pesta. En diuen saber competir. En canvi, el final del túnel s’albira amb només tres retocs, dos nous laterals i el golejador que imposi respecte, una plaça que la il·lusió i l’embogiment del sector reserven per a Haaland. Als tres veterans supervivents, i en deuen ser conscients, se’ls aplicarà forta pressió per retirar-los d’escena, una pulsió que no té res a veure amb el seu rendiment personalitzat i respon al fet de ser cromos massa vistos, així de trist i senzill.

Enmig d’aquesta esperança en la recuperació exprés, la situació de Xavi és curiosa. El procés de creació del nou equip requereix tanta calma i paciència com refer l’economia del club. Hi havia certa expectació en conèixer la primera alineació titular del míster en dos mesos marcats per pandèmies i lesions, amb mig equip pendent de recuperar la forma. Encara lluny de saber quin serà el seu onze ideal i per molta pressa que hi hagi a l’entorn, no certificarem si el terrassenc val o no per a l’encàrrec de resurrecció rebut fins que no arribem al Nadal vinent. Quasi un any al davant. Tot el que sigui jutjar-lo ara, sota tanta circumstància heretada, seria injust. Rebrà una avaluació al juny, amb l’aprovat situat en la plaça de Champions, i sortirem de dubtes sobre la seva idoneïtat d’aquí una pila de mesos. Una situació tan anòmala com el Barça en general. De moment, però, fora aconsellable que optés per estimular la meritocràcia i evitar, per exemple, que l’estratègia d’atac depengui d’algú tan volàtil, per dir-ho suau, com el tal Dembélé. Al francès l’han posat al Barça per fer-nos guanyar el cel, no hi ha cap altra justificació. I encara té partidaris.