Menys que un club

Jaume Giró trenca a l’ARA el seu silenci sobre el Barça, quatre anys després d’haver decidit no entrar a la junta directiva del club, malgrat haver fet tota la campanya electoral basada en la prioritat de reduir l’endeutament del club i recuperar el patrimoni.

Giró va ser nomenat el maig del 2021 conseller d’Economia i Hisenda, responsabilitat des de la qual va treure les finances de la Generalitat de la qualificació de bo porqueria i va aprovar els únics pressupostos dins el termini i en la forma escaient en 15 anys.

--

El malson de qualsevol comediant davant un auditori és voler fer riure, però fer plorar. Hi ha encara un malson pitjor: el de l’actor dramàtic que, tot volent fer plorar, fa riure. El Barça comença a semblar un club que, instal·lat en la tragèdia, acaba –sense voler-ho– escenificant una farsa.

Si el Barça, en comptes de ser un club de futbol, fos un circ, ens posaríem les mans al cap en veure que els malabaristes i els funambulistes han agafat les regnes de la direcció de l’empresa. Convençuts de les seves destreses, apliquen a la gestió de la institució les mateixes habilitats que a l’espectacle que dominen. Caminen sobre la corda fluixa, sense xarxa, sense barra estabilitzadora i, el que és el pitjor, sense equilibri. Fan volar una colla d’ous al mateix temps, en un cercle que un dia va ser virtuós, però que avui apunta cap a una desfeta amb les restes de la qual no es podrà fer ni una truita. El consol provisional: encara pot ser pitjor.

Si les coses continuen així, deixarem de parlar de malabaristes i equilibristes, i començarem a parlar de pallassos. No ens falta gaire per ser la riota de tothom, si és que no ho som ja.

Més enllà dels fets, ja prou coneguts, hi ha dos aspectes de tot aquest vodevil barcelonista que vivim aquests dies que reclamen ser analitzats amb criteris que van més enllà de la pura avaluació esportiva. Tenen a veure amb el marc sociològic en què estem avui.

El primer és la catàstrofe cap a la qual ens aboquen, indefectiblement, els lideratges carismàtics. Lideratges que, d’altra banda, aconsegueixen retenir un exèrcit d’incondicionals que són incapaços de veure la biga en l’ull propi. Fa angúnia veure com persones que no fan el que prometen, que no pensen el que fan i que perpetren negligències flagrants, se les empesquen per fer passar bou per bèstia grossa. No és només en el món del futbol.

El món de la política comença a estar ple d’aquesta classe de lideratges, i això ens hauria de preocupar perquè, tot i que puntualment poden recollir alguns èxits tan enlluernadors com efímers, el balanç final de les direccions messiàniques sempre és catastròfic. L’estratègia és, en tots els casos, la mateixa: es tracta d’assenyalar un ase de tots els cops, bé siguin les persones immigrades, el “madridisme sociològic”, l’entorn conspirador, la caverna mediàtica o els periodistes que no escriuen el relat oficial. La Unió Europea, la Federació Espanyola o la Lliga de Futbol Professional. Tant li fa. La qüestió és desviar cap a un tercer l’origen dels nostres fracassos i de les garrotades, algunes de les quals –potser– nosaltres mateixos ens estem donant.

El segon aspecte sobre el qual vull fer èmfasi és l’exposició de tot un país a la riota general del món. Sempre hem dit, amb orgull justificat, que el Barça és més que un club. Pel que representa, pels valors que encarna, per tot el que arrossega.

Que la senyera estigui present a l’equipació del club, i que el braçalet de capitania es representi en totes les seccions amb l’emblema d’una nació, comporta responsabilitats addicionals a les purament esportives.

Més que un club, menys que un estat

Cap junta directiva, i encara menys, cap presidència, hauria d’actuar al marge d’aquesta beneïda llosa que nosaltres mateixos, barcelonistes, ens hem imposat orgullosament. Però aquestes responsabilitats, avui, s’estan negligint greument.

El problema de la representativitat del Barça és que la tragèdia institucional en què estem immersos es projecta, sense que puguem evitar-ho, sobre el nostre país en conjunt. No podem fer res per impedir que la manca de professionalitat i la gestió institucional incompetent i irresponsable ens esquitxin, a tots els catalans, siguem o no del Barça.

Més que un club. Què vol dir, exactament, això? Vol dir que la institució encarna uns valors que van més enllà de la competició esportiva. Això comporta un nivell expandit de responsabilitat per part de la direcció del club. Nivell al qual, per cert, correspon un nivell d’exigència igualment amplificat. Els comptes que avui hem de demanar a les persones que governen el club van molt més enllà dels relatius a la gestió i als resultats esportius. Ho estem fent?

Ens agradi més o menys, que el Barça sigui més que un club es deu, entre altres coses, al fet que representa una comunitat de persones orgulloses del seu país i defensores de la seva singularitat.

El Barça és més que un club, en bona part, perquè Catalunya és menys que un estat. Però si el Barça continua, com està fent durant els últims anys, encaparrat a mostrar-se davant el món com menys que un club, com un club de broma, aleshores la imatge de Catalunya i de tots els catalans, dissortadament, quedarà afeblida terriblement. I el que és potser pitjor: també la nostra causa.