Menys caces de bruixes i més explicacions

Quan va esclatar l’escàndol del cas Negreira, el 15 de febrer, el comunicat del Barça ja va ser tota una declaració d’intencions. Dedicava un paràgraf sencer a la inconveniència periodística d’haver tret a la llum pública una notícia que feia quedar malament diverses juntes directives que s’havien tirat els plats pel cap. A mesura que han anat avançant les setmanes, el to bel·ligerant del president Joan Laporta ha anat in crescendo, disparant contra la campanya mediàtica que assetja el club, però sense aclarir mai la seva responsabilitat en els pagaments a l’exvicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres: pagaments que van existir i es van incrementar sota el seu mandat. La gran mesura de Laporta és ara impulsar una caça de bruixes de la qual Joseph McCarthy estaria orgullós. Tot molt democràtic i gens sectari.

Les querelles contra periodistes es multipliquen i, segons sembla, s’animarà els socis a fer arribar al club informacions susceptibles de ser demandades. Companys de professió, esteu avisats. Vigileu com us expresseu, no fos cas que a l’ull jutjador del Barça no li acabi de fer el pes. La coacció està servida, com si a les xarxes socials no existissin des de fa mesos els escamots de feligresos de la feina bruta. El cas Negreira ha demostrat fins a quin punt tots els implicats i els seus parroquians arriben a assemblar-se: els d’ara i els d’abans. És curiós veure com a la mateixa massa que reclamava transparència i fiscalització quan va explotar la bomba ominosa del Barçagate, ara li fa nosa el periodisme i qualsevol crítica a la gestió dels que dirigeixen la institució. Queden beneïts des de la cúpula del club, que ja assenyala sense dissimular que l’enemic és qui informa. El nuñisme no es crea ni es destrueix: només es transforma. 

Arribats a aquest punt, tot i que sembli absurd, es fa necessari reivindicar que és compatible denunciar que s’està instrumentalitzant el cas Negreira per tacar els èxits del millor Barça de la història i, alhora, voler anar fins al fons de la qüestió. Es pot estar empipat pel discurs que defensa que el club va comprar àrbitres quan ni l’Agència Tributària ni la Fiscalia ho han pogut demostrar i, paral·lelament, demanar explicacions als presidents sobre per què més de 7 milions d’euros van anar a parar a la butxaca de l’aleshores vicepresident del CTA. És possible indignar-se per com actuen els poders fàctics de sempre i, al mateix temps, exigir als dirigents del Barça que siguin rigorosos amb la seva tasca. Tot això es pot dir, encara?