Mbappé? El problema del Barça és a casa, no a fora
BarcelonaMbappé ja és jugador del Madrid i la vida dels barcelonistes segueix com sempre. No ha fet ni mal, aquesta notícia. En part, perquè tothom feia mesos que havia assumit que el francès acabaria vestit de blanc, només faltava saber quan seria oficial. Els madridistes viuen al paradís, emborratxant-se d'èxit. Ser soci del Madrid és com ser patrici en els temps de glòria de l'Imperi Romà. Tot són victòries i la gent ho celebra en festes amb raïm i excessos. Han guanyat una nova Champions, l'equip de bàsquet s'ha desfet sense patir del Barça i han fitxat Mbappé, tot en quatre dies.
En condicions normals tot plegat hauria estat un viacrucis difícil de pair, al Barça. Però tinc la sensació que no ha fet gaire mal. El barcelonisme ja va gastar les darreres llàgrimes amb el serial Xavi-Laporta, i va acceptar que el Madrid seria campió d'Europa el dia que va eliminar el Manchester City de Guardiola. El bon partit del Borussia Dortmund potser va engrescar una mica, però tothom sabia com s'acabaria, tot plegat. L'èxit del Madrid ja no és una sorpresa, ja no fa mal a un Barça amb el cos ple de cicatrius i de cops. Ha patit tant, el Barça, que ja no sent el dolor. Viu en el dolor, de fet. Només el femení aguanta ferm, com si fos una realitat paral·lela. A vegades sembla que el Barça femení prové del futur o que és una entitat diferenciada, estable com sembla. Llavors veus Laporta agafant la Copa baixant de l'avió i recordes que no, que el Barça les necessita, ja que poca cosa més li queda, a part d'elles.
El fitxatge de Mbappé no ha fet mal, ja que el que dol al Barça és el seu dia a dia. El que fa mal no és veure el teu rival fort, és veure el teu club feble. És no saber quin equip tindrà Flick, com es podran diferir els pagaments dels jugadors que s'intenta fitxar, qui haurà de marxar i fins on creixerà el deute. És pensar quan i com es podrà tornar a l'estadi, és no poder ni imaginar un Barça de bàsquet triomfant i tenir massa preguntes sense respostes sobre el final de Xavi o el cas dels avals. Fa mal aquesta angoixa permanent de viure al límit, de jugar amb foc, ja sigui per presentar avals, intentar renovar Messi o renovar amb Nike.
Fa mal saber que segurament trigarem molts anys a veure un Barça que pugui aspirar a fitxar el millor jugador del moment. Es pot fer una plantilla competitiva? Esclar. ¿Flick pot aixecar l'equip com va fer Xavi la temporada anterior? També. Però tot sembla una moneda a l'aire, amb massa inestabilitat. El Barça juga a la ruleta russa cada any. El Madrid és l'Imperi Romà en els seus anys de glòria, sense bàrbars a les portes de Roma.