Javier Mascherano marxarà a la Xina per jugar a l’Hebei Fortune, l’equip que entrena Manuel Pellegrini i que durant aquest mes de gener està fent una estada a Marbella per preparar el curs que ve. El futbolista argentí s’acomiadarà de l’afició del Barça demà, en la prèvia del partit de Copa contra l’Espanyol que es disputarà al Camp Nou i que decidirà quin dels dos conjunts catalans guanya el derbi i passa a les semifinals de la competició. El jugador, que té unes molèsties, no podrà dir adeu des de la gespa i ho farà en els minuts previs del duel contra el conjunt blanc-i-blau, en un acte pensat perquè els aficionats puguin retre homenatge al futbolista argentí, que ha vestit la samarreta blaugrana durant set temporades i mitja. Abans, avui a les 11 hores a l’Auditori 1899, Javier Mascherano farà una roda de premsa de comiat, on estarà acompanyat de la resta de la plantilla i el cos tècnic, així com de diferents treballadors de l’entitat que han compartit aquests últims set anys i mig amb el futbolista. També hi serà el president del Barça, Josep Maria Bartomeu. El club va informar ahir dels actes institucionals de comiat de Javier Mascherano. Curiosament, però, va fer l’anunci abans que es confirmés l’acord amb el club xinès. Divendres, l'argentí se sumarà al seu nou club.
Mascherano, el jugador que venia a no jugar
L’argentí marxa al futbol xinès després de set temporades i mitja al Camp Nou: aquest dimecres s'ha acomiadat en roda de premsa, envoltat dels seus companys, i dijous ho farà del públic abans del derbi
Barcelona“Saps que vens aquí a no jugar, oi?” Amb música clàssica de fons, Pep Guardiola va deixar anar aquesta sentència a Javier Mascherano el seu primer dia al Barça. Era l’estiu del 2010, i l’argentí abandonava el Liverpool per aterrar al Camp Nou per convertir-se en fidel escuder de Leo Messi. Guardiola va errar el vaticini. Set anys i mig més tard d’aquella primera conversa de les moltes que tindrien posteriorment el tècnic i el futbolista, el Jefecito marxa del Barça amb 18 títols i més de 300 partits disputats. És el tercer estranger que ha vestit més la samarreta blaugrana de la seva història, superat només per Messi i Dani Alves.
Malgrat que la seva figura no ha tingut el vistiplau de tot el barcelonisme quan es tracta de valorar el seu futbol, Mascherano sempre ha comptat amb la unanimitat dels culers quan parlen de la seva implicació i lideratge. L’argentí va entrar des del primer dia en la línia de successió de figures com Neeskens i Migueli, jugadors de cor aclamats pel Camp Nou. Unes qualitats que també li han guanyat el respecte del vestidor, que el va convertir -tot i que no li tocava per antiguitat- en quart capità. “Quan parla, tothom l’escolta”, resumeix Jordi Roura, membre del cos tècnic de Guardiola i Tito Vilanova. “És un líder, i es basa sempre en la reflexió, sense crits, mai histèric”, afegeix Aureli Altimira, que també formava part d’aquell staff. “Tot i que de Puyol no n’hi ha cap més, per la seva professionalitat i perseverança, s’hi assembla molt: fa vestidor, fa grup”, explica Francesc Cos, que va ser preparador físic de força del primer equip durant 12 anys. “És una qüestió genètica, allà on va es converteix en la veu de referència, la paraula escoltada”, sentencia Donato Villani, coordinador dels serveis mèdics de l’Argentina i que va veure com aquest migcampista voluntariós de River Plate debutava amb la selecció nacional amb 17 anys, abans fins i tot de fer-ho amb el seu propi club.
Un lideratge se sustentava en gran mesura en la seva professionalitat. “Sorprenia que un fix de l’Argentina vingués sempre a la Ciutat Esportiva els dies que no hi havia entrenament”, recorda Altimira. “És la professionalitat en persona, amb una vida ordenadíssima”, explica Roura. “Mascherano s’entrena, juga i a casa”, resumeix Villani. Sempre ha mantingut una vida discreta, fugint dels focus quan abandona el Camp Nou per refugiar-se a casa amb els seus. Figura familiar com poques dins del vestidor del Barça, va ser durant uns anys -fins que va arribar Luis Suárez- un dels grans pilars de Messi fora del terreny de joc.
El maleït rondo
Aquesta professionalitat li va servir també per entendre ben aviat el peculiar futbol del Barça. Conscient que mai arribaria al nivell de Sergio Busquets com a migcampista -“M’encantaria fer el que fan Xavi, Busquets i Iniesta, però soc conscient de les meves limitacions”- es va afanyar a aprendre aquell futbol en què la pilota era innegociable. “Va patir molt en els rondos els primers dies, deia que no n’aprendria mai, que la pilota anava massa ràpid”, recorda Altimira. Una situació -diu Roura- que s’ha repetit amb tants i tants altres futbolistes però que ell no tenia por de fer pública: “Es posava més nerviós jugant al joc de posició que als partits. Però és intel·ligent, va aprendre ben aviat a pensar i executar molt de pressa”.
Les “inquietuds” de Mascherano anaven molt més enllà dels coneixements bàsics per jugar al Barça. En molts entrenaments s’acostava a l’ordinador dels tècnics per interessar-se per conceptes i jugades que formaven part de la idiosincràcia blaugrana. “Sempre preguntava coses sobre el model Barça”, recorda Altimira, que ja va veure llavors el que posteriorment reconeixeria el mateix futbolista: tenia en ment ser entrenador quan pengés les botes. I això que sempre ha patit jugant a futbol. Ho va admetre en una entrevista a la revista Panenka : “No surto al camp a disfrutar, jo el futbol el pateixo”. Una sensació que sempre l’ha acompanyat en la seva dilatada trajectòria professional. Villani ja ho veia quan era un adolescent i vestia amb orgull la samarreta albiceleste. “És tan exigent que no en pot disfrutar, sempre està pensant”, diu el doctor argentí, que recorda amb un somriure com el 14 del Barça és un futbolista “que es queixa molt”, que “li fa mal tot” sempre, però “que mai deixa de jugar”. De fet, quan jugava al Corinthians va estar-se molts partits jugant amb un os del peu trencat -l’escafoide-, fins que va passar pel quiròfan.
A mesura que passaven els mesos, Mascherano se sentia menys incòmode amb aquell joc nou que aprenia al Barça, i això li va permetre guanyar-se la complicitat de Guardiola, amb qui va compartir moltes xerrades sobre futbol i la Premier molt abans que el tècnic de Santpedor aterrés a Anglaterra. “A Keita i Mascherano no me’ls toqueu, són les meves nenes”, va advertir l’entrenador català. Però el Jefecito va fer-se seus tots els tècnics que vindrien després. Amb Tito Vilanova, Gerardo Martino i Luis Enrique sempre va jugar: 40 partits va ser el mínim d’una temporada, l’última del tècnic asturià. Enguany, en canvi, amb Ernesto Valverde i fets els 33 anys, ha tingut un rol secundari que el va portar a decidir que havia arribat l’hora de marxar del Barça i anar-se’n al Hebei Fortune xinès per signar un últim gran contracte i sobretot tenir minuts per assegurar-se un lloc de cara al mundial de Rússia d’aquest estiu.
Marxa un futbolista sobretot “íntegre i honest” diu Cos. Se’n va l’home que abandonarà el Barça amb un únic gol -i va costar- en més de 330 partits: de penal, contra l’Osasuna, el 2017. Un migcampista reconvertit en central que molts recordaran sobretot per haver posat la cama per darrere a Nicklas Bendtner i haver evitat el gol de l’Arsenal que hauria eliminat el Barça de la Champions del 2011, l’any que l’equip va retrobar-se amb Wembley. És la jugada -com ell mateix va reconèixer- que va marcar la seva carrera, la imatge que mai oblidarà d’una etapa a Barcelona que també ha tingut ombres. La pitjor, respectat sempre per les lesions, el delicte per frau fiscal que va haver d’admetre el 2015. Ho va fer com un “senyor” que se sent “responsable dels seus actes, que sap entomar les decisions de manera madura: tirar endavant amb totes les conseqüències”, explica David Aineto, l’advocat que va portar-li el cas i que va descobrir en Mascherano un futbolista de “10”. Un jugador de qui Diego Armando Maradona va dir “ell i deu més”. I Messi -tot i reconèixer que a vegades Mascherano “ve boig i val més no parlar-li”- va assegurar que és un futbolista líder que “és impossible no seguir”.