Marxa Busquets, l’àncora transgeneracional del Barça

BarcelonaSergio Busquets Burgos (Badia del Vallès, 16 de juliol del 1988) abandonarà el Barça aquest 30 de juny. Així ho ha comunicat al seu entrenador, Xavi Hernández, i al president del club blaugrana, Joan Laporta, en les últimes hores. El migcentre català ha decidit que no ampliarà el seu compromís més enllà d'aquest mes de juny, tot i tenir una proposta formal per renovar a la baixa un exercici més amb els colors que ha defensat des del 2008, quan va debutar al primer equip amb Pep Guardiola. Conscient de la difícil situació econòmica de la institució, Busquets acceptava l'oferta sense marge per a més negociacions, però, finalment, s'ha estimat més posar el punt final a la seva llarga etapa al Camp Nou per emprendre una nova aventura. El volen l'Al-Nassr, l'equip on juga Cristiano Ronaldo des de fa uns mesos; l'Al-Hilal, conjunt que també vol reclutar Leo Messi, i l’Inter de Miami.

Tot i estar a punt de fer 35 anys i d'acabar contracte amb el Barça, Busquets era una peça vital per a Xavi, amb qui ha compartit grans èxits a la gespa i també una amistat molt profunda. De fet, si la decisió del capità s'ha allargat fins ara és en bona part per la insistència del tècnic egarenc, que, davant de la dificultat econòmica per trobar-li un relleu –li encaixa Martín Zubimendi, de la Reial Societat, però val 60 milions d'euros–, li demanava un any de pròrroga. Al final, però, Busi ha executat la idea amb què iniciava la present temporada, que no era una altra que la de complir el contracte i fer un pas al costat per viure altres experiències. El matís està en el destí que agafarà a partir del mes de juliol, perquè si en un principi planificava anar-se'n a l'Inter de Miami, ara tot apunta que jugarà a l'Aràbia Saudita, que està fent una inversió molt ambiciosa per blanquejar el seu règim de dubtosa arrel democràtica amb l'esport.

La marxa de Busquets completa, ara sí, un canvi d'era que s'ha anat produint en els darrers anys. Set mesos després de la sorprenent retirada professional de Gerard Piqué, un altre dels il·lustres integrants del millor Barça de la història (2008-2012), la fotografia del zenit associat a la Lliga de Campions del 2011, guanyada per 3-1 al Manchester United, passa 100% al blanc i negre amb la sortida del vallesà, àncora transgeneracional del mig del camp blaugrana durant tres lustres. A banda d'aquest gran èxit, Busquets suma 2 Copes d'Europa més (2009 i 2015), 3 Supercopes d'Europa, 3 Mundials de Clubs, 8 Lligues, 7 Copes del Rei i 7 Supercopes d'Espanya amb el club de tota la seva vida. Amb la selecció espanyola absoluta va guanyar el Mundial de Sud-àfrica (2010) i l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna (2012).

Més reconegut per la gent del futbol i els entrenadors que ha tingut que no pas pel gran públic, el seu talent mai no li ha valgut per recollir cap gran distinció individual. I és que amb un perfil molt discret –es va obrir comptes a les xarxes socials fa ben poc–, ha preferit ser un líder de portes endins abans que un capità amb ganes de protagonisme. En això sempre ha volgut seguir els passos de Carles Puyol, de qui va heretar el dorsal 5 el 2014. La seva veu s'ha sentit sempre més en les derrotes que no pas en les victòries. En aquest sentit, no va negociar donar la cara després de les duríssimes desfetes europees a Roma, Liverpool i Lisboa, resum exponencial de la part més amarga de la seva trajectòria al Barça. Tot i l'impacte emocional de tantes bufetades continentals seguides, ell sempre intentava trobar arguments futbolístics per entomar-les.

Una 'vaca sagrada' sense relleu

Amb la marxa de Busquets, cau de l'alineació del Barça l'últim representant del cèlebre mig del camp que formava amb Andrés Iniesta i Xavi, dos altres fruits d'una Masia que no ha donat talents similars des de llavors. En el cas del pivot de Badia del Vallès, la falta d'un relleu de la casa ha sigut palmària. Oriol Romeu, Sergi Samper, Oriol Busquets, Sergi Roberto o Nico González s'han postulat aquests anys per recollir el testimoni d'una posició que defineix l'estil de joc blaugrana, però cap d'ells hi ha trobat la regularitat. Tampoc els fitxatges vinguts de fora han retallat la importància del 5 a la gespa. L'últim de tots, Frenkie de Jong, pagat a preu d'or el 2019, no ha discutit el govern del capità, l'única vaca sagrada –juntament amb Messi– que deixa el club sense haver perdut l'etiqueta de titular indiscutible. Sense la seva extensió al camp, Xavi necessitarà un futbolista específic per actuar a la base de la medul·lar. Voldria reclutar Zubimendi, però assumeix que haurà d'explorar alternatives més modestes, com ara Guido Rodríguez (Betis) o Sofyan Amrabat (Fiorentina).

Del relleu futbolístic al canvi de lideratges al vestidor. Amb l'adeu de Busquets es tanca un cicle, en aquest sentit. I seguint amb la lògica cronològica, ara serà Sergi Roberto qui ostentarà l'honor de ser el primer capità de la plantilla. El reusenc, que no és titular habitual i en aquests moments està lesionat, serà el primer d'una llista que tindrà un altre suplent, Jordi Alba, en segona posició. El lateral d'Hospitalet té contracte fins al 2024 i està decidit a continuar, així que, si no hi ha novetats aquest estiu, seguirà portant el braçal quan li toqui. El tercer serà Marc-André ter Stegen i el quart, sempre seguint la lògica del temps, hauria de ser Ousmane Dembélé sempre que els seus companys el triïn. Altres candidats per completar el quartet de capitans són Frenkie de Jong i Ronald Araujo.