Sense gol, el Barça necessita un miracle a la Champions (0-0)

BarcelonaLa Lliga de Campions dels tres tècnics, Koeman, Sergi i Xavi, es decidirà en un judici final a Baviera. Si vol continuar endavant, el Barça haurà de guanyar al cau del lleó, al laberint més temible de la casa dels horrors. Malgrat una posada en escena engrescadora, el Barça de Xavi continua sense trobar el gol perdut. I sense gols, al futbol, no hi ha glòria. Malgrat intentar-ho un cop i un altre, el mur portuguès va aguantar els atacs d’un equip que sembla renascut en l’àmbit col·lectiu. Però li falta la cirereta del gol. A l'última jornada, el Barça haurà de guanyar al camp d’un Bayern que ja no s’hi juga res. O esperar un favor del Dinamo de Kíev al camp del Benfica. En cas d’empat a punts, passarien els portuguesos.

El partit va ser un bon resum del fràgil equilibri entre el futur que encarna Xavi i el pes del llegat poc endreçat que ha rebut el tècnic. El primer triomf de Xavi, però, és haver-ho girat tot com un mitjó en pocs dies, tant emocionalment com tàcticament. El seu Barça, amb l’espasa de Dàmocles sobre el cap a Europa, va anar a buscar la glòria i va voler fer caure el mur d’un Benfica que no veia amb mals ulls un empat, tot i que també esperava amagat el moment per saltar i, d’un cop, colpejar el seu adversari. Al final, els portuguesos van aconseguir el que volien.

Xavi té baixes, però també troba oportunitats per recuperar jugadors que semblaven arraconats, com ara l’austríac Yusuf Demir, que es va veure empoderat jugant per la dreta. Xavi ho toca tot. Li dona voltes a cada moviment, explora nous camins i fa del seu equip un experiment futbolístic molt excitant. Sobre la gespa, va teixint-se una xarxa de complicitats, amb moviments entre línies, homes lliures, bandes amples i tanta riquesa tàctica que sembla mentida que faci poques setmanes aquest mateix equip fos superat clarament pel Benfica en terres portugueses. En una societat on tot va tan ràpid, el futbol també accelerar el seu ritme, i això fa que els vells sistemes tàctics quedin una mica superats. I Xavi ho sap, i fa jugar un sistema que no acabava de ser ni un 4-3-3 ni un 3-4-3. Alba era més extrem que lateral, i Araujo ara era lateral i ara central. En funció de la posició de la pilota, tot s’ordenava d’una manera diferent. La pilota, evidentment, sempre al centre.

Nico, omnipresent

El Barça de Xavi, mentre espera recuperar altres jugadors, és el Barça de la canalla. Si Gavi és tot cor, Nico és més llest que una fura. Llegint sempre què calia fer, el gallec va ser un gegant que va controlar el mig del camp acompanyat d’un Busquets que sembla estar còmode envoltat de jovenets. El Benfica, superat, va limitar-se a sobreviure, i va provocar dos ensurts passada la mitja hora. L’ucraïnès Yaremtxuk, alt com un sant Pau, va guanyar-li la partida a un Lenglet convertit en el taló d’Aquil·les de l’equip, però Ter Stegen va negar-li el gol. Sí que va marcar Otamendi, però la pilota havia sortit per la línia de fons abans d’arribar a les botes de l’argentí. El Camp Nou presencia el naixement d’un nou Barça, però encara queden vells vicis del passat, com la manca de punteria i els greus problemes defensius dins de l’àrea. I encara sort que Araujo va fer un d’aquells partits en què sembla gaudir quan tothom pateix. Imperial, l’uruguaià va connectar emocionalment amb un estadi que no va presentar una bona entrada, després de tantes hores de tempesta sobre la ciutat. La pluja no va ajudar el Barça. Si Araujo va ser la cara, Memphis va ser la creu. Les tres ocasions que va tenir, les va desaprofitar. I si algú hauria de tenir gol, és ell. El neerlandès per moments sembla jugar sol, ofegant-se sota la pluja.

La climatologia no hi ajudava, però el temps, sí. Cada dia que passa, el Barça sembla més orgullós. En el segon partit amb Xavi, el Barça va aprendre de les errades contra l’Espanyol i va guanyar consistència afegint nous ingredients a la recepta. El Benfica, però, sabia defensar-se amb encert liderat per un Nicolás Otamendi imperial. Si Araujo era un mur en una àrea, entre Otamendi i el porter grec Vlachodimos evitaven el gol que hauria donat al Barça el passaport per als vuitens de final. El partit estava destinat a jugar-se amb les cartes marcades, ben visibles sobre la taula: el Barça atacaria i el Benfica aniria a la contra, amb les cames fresques de Núñez i Taarabt.

Si el veterà Jorge Jesús va moure les seves peces, Xavi tampoc va estar-se quiet, i va fer entrar un Ousmane Dembélé que hauria de fer grans coses amb el nou tècnic. Xavi creu en els extrems, creu en jugadors com el francès, que va revolucionar una mica el partit amb tres accions individuals de nivell. Però cada moviment del Barça el contrarestaven els portuguesos, cada cop més contents amb la possibilitat d’endur-se un empat del Camp Nou. Els últims atacs del Barça van topar amb les mans del porter grec. Només Araujo, el futbolista amb el cor més gran del món, va aconseguir marcar, però estava en fora de joc. Un pam de nas per a un Barça que va merèixer més, però que també hauria pogut caure quan en l’últim minut Seferovic va perdonar un gol que semblava impossible de fallar davant de Ter Stegen.

El Barça està pagant les factures impagades de les primeres jornades de la Champions, quan caminava com una ànima en pena. Ara que ha recuperat l’orgull i una idea clara de joc, es troba entre l’espasa i la paret. Si vol continuar travessant fronteres, haurà de fer-se gran contra un rival que li porta molts mals records. On alguns veuen un problema, altres hi veuen una oportunitat. Un bon lloc per renèixer.