Mai cal enterrar abans d’hora el Barça de Messi

Enviat especial a Madrid¿Hi ha escenari millor que el Santiago Bernabéu per aixecar-se de cop i esborrar la mirada trista de l’eliminació europea? El Barça torna a aspirar a ser campió de Lliga després de guanyar un clàssic esbojarrat i emotiu en què els homes de Luis Enrique van arribar a Madrid per ser enterrats. Però l’equip es va aixecar, causant estupefacció entre l’afició blanca, a qui va esguerrar la festa fent-la seva just a l’últim minut, a l’últim segon. Al Barça no el pots donar per mort abans d’hora. Qui ho faci és que no coneix Leo Messi, autor de dos gols. L’home que fa màgia amb els peus, el geni que canvia la història. El millor jugador que ha jugat mai al Santiago Bernabéu, que va tornar a ser víctima del futbolista que ha marcat més cops als clàssics.

Sense Neymar, que s’ho mirava des de casa, Messi va fer allò que sap fer tan bé: jugar com els àngels. La seva mirada, plena d’ambició, el seu rostre, ple de sang per un cop de colze de Marcelo, i la seva celebració en l’últim minut, sense samarreta, se sumen a la llarga llista de records dels barcelonistes. El primer petó, el casament, el bateig del fill... i el gol de Messi en l’últim segon. Va ser ell qui va rebre un munt de faltes de Casemiro, va ser agredit per Marcelo i va forçar la vermella de Ramos. Va ser ell qui va aixecar l’equip empatant poc després del primer gol local. I va ser ell qui va seguir una gran jugada de Sergi Roberto, un home que s’està especialitzant en rebel·lar-se en l’últim minut, per batre Keylor Navas en un partit en què el porter de Costa Rica i Ter Stegen van evitar que no hi haguessin més gols. Un clàssic jugat, a estones, més amb el cor que amb el cap, trencat, amb dos equips que volien guanyar. I en què el Madrid, que va aconseguir empatar jugant amb 10, va veure com el Barça li tornava el cop del Camp Nou, aquell gol de Ramos en l’últim minut, dictant sentència també en l’última jugada. Un triomf per manar al goal average, malgrat que el Madrid encara depèn d’ell mateix per ser campió: si els homes de Zidane guanyen tots els partits, la Lliga serà seva. El triomf del Barça, però, els carrega de pressió, els fa sentir mortals. Els espanta. Quan el coliseu de La Castellana es pensava que Messi ja no els podia fer mal, perquè no hi marcava des del març del 2014, l’argentí va fer un partit antològic, d’aquells que fas quan estàs ferit, quan tens ràbia dins, i la paga qui tens davant.

L’escenari era complicat. Molt complicat. Amb un Madrid crescut -tant a Europa com a la Lliga-, sense Neymar -sancionat- i amb la ferida de la Juve encara oberta. Luis Enrique va apostar per una defensa de quatre, amb un Jordi Alba molt actiu ja perdonat després de setmanes com a suplent i un Umtiti espectacular davant de Mascherano. Amb el mig del camp clàssic i Alcácer de davanter, el Barça va jugar un bon primer temps, ja que el Madrid, que sempre va buscar la porteria rival, va cedir massa espais per a Messi, que en va fer de les seves. I això que en una jugada d’estratègia, Casemiro, disfressat de destraler, va fer el primer gol local. Messi, però, en una bona jugada de Rakitic, va empatar unint dolços i efectivitat, igualant un primer temps en què les millors ocasions van ser del Barça, amb el Madrid perdent el control, en part per la lesió de Bale.

Un partit boig

A la segona part, però, el Madrid va entendre millor el partit i va pressionar a dalt, alliberant Casemiro, que corria el risc de ser expulsat perquè ja tenia una groga, i creant molts problemes a un Ter Stegen clau amb les seves intervencions. El Barça, encara cansat i no en el seu millor moment, ho va passar malament, però el Madrid cedia espais i Alcácer, tot sol, va perdonar el segon gol català. També Suárez, lluitador però sense punteria, en va fallar dues, abans que Luis Enrique fes jugar André Gomes a dalt per Alcácer. Però el gol el va trobar Rakitic amb un gran xut, sec, des de la frontal, gol que va deixar tocat un Madrid que es quedaria amb 10 per la vermella a Ramos, que amb les dues cames va fer falta sobre Messi. L’equip de Zidane, incansable, va reaccionar com un animal ferit i James va empatar quan faltaven cinc minuts per al final. I tot, quan el Barça, especialment amb Piqué i Luis Suárez, havia perdonat el tercer.

Semblava el guió de sempre, aquell en què el Madrid se salva en els moments clau. Però Messi va dir que no. Ell i Sergi Roberto, que en uns últims minuts en què Asensio i un Cristiano fluix van perdonar el gol del triomf local, va treure la pilota amb caràcter en la jugada en què Alba li va donar a Messi l’oportunitat per decidir-ho tot. Mai abans, en més de 75 anys, el Madrid havia perdut un partit de Lliga amb un gol rival en temps d’afegit. Mai. Només Messi podia fer-ho, i va obrir la porta a l’esperança de guanyar la Lliga.