Ni la màgia de Lamine evita un empat esperpèntic del Barça (3-3)

BarcelonaQuina creu, aquest Barça. Pujar a Montjuïc és com pujar al Gòlgota carregant la creu dels pecats d’un equip que, digui el que digui Xavi, no està endollat ara que sap que el tècnic marxa. Jugant contra equips amb menys recursos, segueix disparant-se als peus i avançant de forma erràtica. Creure que aquest equip guanyarà títols aquest any és un acte de fe, ja que els fets juguen en contra seva. El dia que sabia que el Girona i l’Atlètic de Madrid havien perdut, el Barça va ensopegar de manera frustrant contra un Granada enfonsat en la zona de descens. Sort de Lamine Yamal, que amb 16 anys sembla més valent que els altres. Dos gols del jove maresmenc van evitar la derrota (3-3), però ni tota la seva energia va servir per guanyar. Una ferida de les que fan mal, un cop baix a un projecte erràtic, tant com la mirada de Xavi.

El barcelonisme viu presoner entre els seus somnis i la realitat, que està encaparrada en punxar el globus de la il·lusió. El barcelonista passa de l’optimisme de veure en acció jugadors joves com Lamine Yamal, autor del tercer gol del Barça, en què va unir ràbia i talent, a sentir frustració amb els veterans. No sap si gaudir dels últims mesos amb Xavi o desitjar que acabi. No sap si l’equip creix o si segueix embussat. És un Barça bipolar, amb part de l’afició fent l’onada a l’estadi mentre l'equip és tercer a la Lliga i guanya sense pena ni glòria el segon per la cua, i la resta xiulant els jugadors, que van acabar assetjant els rivals sense sort.

Xavi afirma que la seva decisió de marxar lentament, un llarg adeu amb una agenda carregada de partits, ha servit per endollar l’equip. Però mirant el joc de l’equip contra el Granada sembla fàcil contradir-lo. No és un Barça alegre. És un Barça inconstant, un equip que llueix més en els resums dels partits de cinc minuts que no pas patint més de 90 minuts a la graderia. Contra equips modestos sempre fa la sensació que l’equip podrà marcar, ja que va sobrat de qualitat individual, però a la vegada aquest equip fa volar coloms als petits. Que lluny queda aquella època en què els rivals es feien petits a Barcelona. Ara, entre l’estadi, els resultats i el joc blaugrana, tot el contrari. Tots creuen que tenen opcions d’acabar la jornada fent-se una selfie de record del dia que van puntuar a Barcelona.

Conscient de les derrotes del Girona i l’Atlètic de Madrid, el Barça va sortir endollat i va crear tres ocasions clares de gol en què Pedri, jugant a dalt, i Lewandowski semblaven connectar bé. Però al final, si algú aixeca el personal de la cadira sempre és Lamine Yamal, un noi que justifica 80 minuts de badalls amb les seves accions. A més de les seves curses i els seus trucs, va ser seu el gol inicial, a centrada de Cancelo. Però una flor no fa estiu. Xavi seguia insistint en Christensen com a migcampista defensiu, posant en acció una parella de centrals inèdita, amb Iñigo Martínez i Pau Cubarsí. La gran novetat, però, era el retorn de Ter Stegen. L’alemany és tan important que el barcelonisme l’esperava tant com un camperol la pluja, en aquests temps de sequera. Pobre Iñaki Peña, que en lloc de fer oblidar l’alemany havia fet més profund l'enyor. Però l'alemany va tornar una mica rovellat: va fallar molts cops amb el peu i va animar el Granada, que al descans havia xutat força a porteria. I, just abans del descans, un noi del Baix Penedès que havia passat per La Masia, Ricard Sánchez, va empatar amb un xut preciós que va convertir Ter Stegen en una estàtua.

Ni contra un equip que sembla destinat al descens trobava la pau, el Barça. Lewandowski mirava el cel, preguntant-se com, amb 1-0, havia fallat el segon gol en una gran contra liderada per Pedri i Gündogan. Aquesta era la realitat del Barça, ser més perillós a la contra que en atacs estàtics, contra el Granada i jugant a casa. Els jugadors, en lloc de donar la raó a Xavi, li esborraven la rialla de la boca amb un altre partit gris en què el tècnic de Terrassa mirava l’horitzó amb una ganyota de dolor. Perquè la segona part, tot i que va veure el Barça una mica més esperonat de sortida, va servir perquè el Granada capgirés el marcador en una contra en què tots els jugadors del Barça van arribar tard. Un darrere de l’altre.

És el destí del Barça aquest any: patir sempre. Quan es guanya i quan es perd, quan et visita un equip gran o un de modest. Per sort per a Xavi, Lewandowski demana perdó pels gols fallats marcant-ne, com va fer amb el 2-2 amb un bonic xut. El gol no el perdrà mai, tot i que ja no en faci tants com abans. Ara bé, aquest Barça és tan tou, que va encaixar el 14è gol en els últims cinc partits a l’Olímpic en un cop de cap d’un altre català. Ignasi Miquel va batre un Ter Stegen que sembla molt lluny de la seva millor versió. Va ser Lamine Yamal qui va treure les castanyes del foc a l'equip inventant-se l'empat a tres amb una jugada en què va pispar la mateixa pilota que va descosir amb un xut ben fort. Sort d'ell. La part bona de dependre d'un adolescent és saber que tens futur. La part dolenta, pensar en tot el que s'amaga darrere dels gols de Lamine. El Barça, que podia enlairar-se en la classificació, va fer un pas cap endarrere. Un altre. Res de nou.