Xavier Garcia Luque: "Al Madrid sempre l'han ajudat, amb alguns casos molt greus"

BarcelonaXavier Garcia Luque (Barcelona, 1959) ha investigat durant anys la història del Barça, la qual cosa ha resultat en llibres i articles a La Vanguardia. Ara que s’ha jubilat, continua fent feina de recerca per explicar que el jugador més jove de la història del club va ser Alfredo Gil Porta el 1906 i no pas Armand Martínez Sagi, com es creia fins fa poc. Garcia Luque acaba de publicar No fueron los postes cuadrados, un llibre que es pot comprar a Amazon i en què analitza una de les derrotes més doloroses de la història del club: la final de la Copa d’Europa de Berna del 1961. La final dels pals quadrats que va donar pas a una època fosca al club.

La llegenda diu que el Barça perd la final contra el Benfica per culpa dels pals quadrats de l’estadi de Berna...

— És cert que el Barça va tenir mala sort, però no va ser només això. Van passar moltes coses que van conduir a aquella derrota. Històricament, s’han ignorat algunes etapes del club que sembla que no es volen explicar perquè portaven mals records. Els meus anteriors llibres han explorat casos similars, com la Guerra Civil, el cas Di Stéfano i, ara, l’època de la final de Berna. M’agrada agafar aquestes frases fetes i estudiar si són certes: es va perdre pels pals quadrats? Ens van robar Di Stéfano? Investigant també volia fer una fotografia del futbol dels anys 60, un moment que m’apassiona molt. I cal explicar com aquell gran equip es va trencar en un escenari que es reproduirà en el futur: un equip que s’ha fet gran, el president que plega, feia por enviar Kubala a la banqueta, l’altra figura era Suárez, que marxa, el tècnic bo ja ha marxat, com passa amb Helenio Herrera i passarà amb Guardiola després... La història es repeteix. El Barça repeteix les errades del passat. Per exemple, van escollir d'entrenador Enrique Orizaola, un bon home, però amb poca experiència. A Kubala, que estava mig retirat, el van deixar marxar a Sud-amèrica a fer uns cursos en plena temporada... Era un desgavell.

La llegenda també diu que després d’aquella final es van abandonar per sempre més els pals quadrats.

— No és cert. L’any 1976 es juga una final de la Copa d’Europa a Hampden Park, Glasgow, entre el Bayern i el Saint-Étienne. I els francesos defensen el mateix, que van perdre pels pals quadrats, perquè encara n’hi havia. De fet, el Saint-Étienne va comprar els pals de Glasgow i els té al seu museu. Si vas allà hi ha un restaurant que s’anomena Les Poteaux Carrés, és a dir, els pals quadrats. El Barça hauria d’haver fet el mateix i comprar els pals de Berna.

El record d’aquella final perduda ens porta a l’època de Luis Suárez i Kubala. Molta gent encara es queixa per haver venut el gallec a l’Inter.

— Quan estudies el context, veus les coses de manera diferent. Suárez havia decidit marxar, era la gran oportunitat de la seva vida. Anava al despatx de la directiva i demanava que el venguessin. La història explica que es van equivocar al vendre’l, però què s'hi podia fer si el jugador et demana marxar? Veient-ho amb perspectiva, el relat canvia.

La famosa rivalitat entre kubalistes i suaristes també és un debat posterior que no explica la realitat, oi? S'ha explicat que l'afició estava dividida entre els defensors de Kubala i els defensors de Suárez, que hi havia una forta rivalitat.

— Entre ells dos no hi havia cap problema! Si Kubala havia recomanat el fitxatge de Suárez! El problema era que la gent s'estimava tant Kubala que alguns van agafar-li mania a Suárez. Però ells dos sempre van tenir una bona relació. Kubala es feia gran, feia jugar més lent, però seguia decidint partits. Bona part del públic el volia sempre a la gespa. El final de les grans estrelles al Barça sempre ha estat complicat, ja que els estimes tant que els vols sempre jugant, com passa amb qui demana ara que torni Messi per jugar. Vols dir que cal, ara?

Aquell any acaba malament, però es marca un gol històric totalment oblidat...

— A les semifinals contra l'Hamburg, el Barça estava eliminat al minut 90, i llavors Kocsis marca el gol que força el partit de desempat. Hi ha una crònica del corresponsal de Marca a Alemanya, un tal Carlos Bribián, que explica de quina forma brutal un equip que cridava a ple pulmó el triomf es queda mut. I com es va aturar l’agenda política, ja que aquell dia tot Alemanya volia veure l’Hamburg arribant a la final. I el Barça va evitar-ho forçant el partit de desempat, on guanya 1-0 a Brussel·les contra Evaristo. Com que es va perdre la final, es parla poc del gol de Kocsis, tot i que va ser similar al de Bakero a Kaiserslautern o al d’Iniesta contra el Chelsea.

El calendari i la Federació Espanyola no hi van ajudar...

— Gens. El Benfica feia una setmana que era a Suïssa preparant el partit, analitzant quin camp escollir per evitar el sol de cara. I el Barça jugava una eliminatòria de Copa contra l’Espanyol que va ser molt bèstia. És l'últim cop que l’Espanyol elimina el Barça a la Copa. Ells esperaven el Barça amb un ganivet entre les dents, ja que els culpaven d’haver perdut un partit a l'última jornada que gairebé envia l’Espanyol a Segona. Pensant en la final europea, el Barça va jugar amb suplents i l'Espanyol es va salvar per ben poc. Així que van sortir a rascar. Segarra es lesiona, expulsen Kubala i Gensana... van ser unes batalles. Pensa que hi havia desempat, en aquella eliminatòria: estava previst per al dimarts 30, quan la final de Berna contra el Benfica era el 31! I l’anada de les semifinals era el dia 1! El Barça es va queixar a la Federació i no li van fer ni cas. No tenia ni cap ni peus. El Barça va jugar més cansat que els portuguesos, a Berna.

Sempre s'ha explicat que Miró Sans va deixar el club sense diners per culpa del Camp Nou.

— És una part de la història. M'agrada molt rebuscar en la premsa d'aquells anys. Quan Miró Sans plega, Carlos Pardo escriu a Vida Deportiva: "Ara hem après que el que és important no és construir un estadi, és pagar-lo". Els articles eren de gran qualitat i la premsa escrita tenia molt de pes, tot era ple de diaris que podien fer fora i posar entrenadors o presidents.

El seu llibre denuncia les ajudes que rebia el Madrid a Espanya i Europa, en aquella època.

— És que sempre els han ajudat. Tenim casos molt greus que no es coneixen! Per exemple, abans d’enfrontar-se al Barça el primer cop que els dos equips queden emparellats en una eliminatòria a la Copa d'Europa, el Madrid fitxa dos jugadors en plena temporada, just abans del partit, i els fa debutar! Luis del Sol, un jugadoràs del Betis que el Barça feia anys que intentava fitxar, i Pachín, de l'Osasuna. En aquella època es jugaven partits de desempat en camp neutral... i el Madrid sempre els jugava al Santiago Bernabéu. Com que tenien un estadi gegant, oferien el 50% de la recaptació a l'altre club a canvi de jugar a casa seva. Aquella primera Copa d'Europa no tenia normes clares i ells van aprofitar-ho. Tenien un equipàs, però també van rebre ajudes. Qui ho remenava tot era Raimundo Saporta, la mà dreta de Bernabéu. Un exemple de com manava, d'una altra època, és que quan Josep Lluís Núñez guanya les eleccions, pregunta quin directiu del Barça sol anar als sorteigs de la Copa d'Europa de bàsquet. I li diuen que ningú, que Saporta ho gestiona tot per als equips espanyols. Es veu que trucava al Barça i deia: "Voleu un rival de Luxemburg? Doncs el tindreu".

Al Barça molts aficionats no coneixen la seva història de la mateixa manera que els seguidors anglesos o italians. Per quina raó?

— Potser perquè la millor etapa és recent i molts pensen que no cal saber qui era Samitier, si tens Messi i Cruyff. Qui sap. Fa gràcia mirar el 1924, quan se celebren els primers 25 anys: ja es fa un equip ideal dels millors jugadors de la història del club. Ara no seleccionaria cap jugador d’aquella època o dels primers 50 anys.