Luuk de Jong i coses que no creuríeu
“Les ambigüitats arribarien amb el pas del temps: quan vaig fer 16 o 17 anys, ja sabia més de futbol que el seleccionador nacional”. Tots en aquesta ciutat podríem haver signat la frase de Hornby, i és des d’aquesta saviesa que hem convertit la nostra vida d’espectadors en una lliçó magistral en què pontifiquem com doctors honoris causa. I si bé critiquem amb la cega fúria de qui ha vist la veritat revelada, rara vegada fem rectificacions audibles a més de 30 centímetres.
I si hi ha hagut un jugador que ha sigut víctima dels nostres fums en els últims mesos, aquest ha sigut Luuk de Jong. L’ariet holandès, petició d’última hora de Koeman, va encadenar en els seus primers partits accions que no oblidarem, dignes de museu dels horrors. Convé destacar dos intents de xilena (amb l’impecable gest tècnic que vostè i jo passats de pes faríem en una piscina buida) i l’espantosa vaselina de Vallecas, amb un remat més propi d’un taller ocupacional que de professional del futbol.
Però, ai, aquest hereu del dorsal d’Amunike, 31 anys, 188 centímetres, tenia una missió aquest any, que era tancar-nos la boca, recordar-nos que un no arriba a la selecció holandesa perquè sí, refrescar el vell adagio que indica que de la mateixa manera que els gossos borden, els davanters centre saben fer gols. I així, en l’al·lucinant inici d’aquest 2022 De Jong ens ha regalat dues dianes decisives, una rematada acrobàtica al travesser, un pal, un gol mal anul·lat i, abracadabra, una rematada d’escorpí.
Aquest ventall de proeses és la metàfora dels extraordinaris nivells de complexitat dramàtica de què és capaç el Barça, i de com el futbol segueix sent un espectacle quasi insuperable fins i tot en temps de vaques magres. Els millors jugadors del Barça són massa joves per competir amb totes les garanties. L’entrenador ha arribat fa quatre dies i no ha triat la plantilla; els automatismes, els cèlebres passadissos de seguretat d’Aragonés, senzillament no existeixen. L’equip no està en zona Champions, la infermeria sembla la d’una trinxera de la Primera Guerra Mundial i la perspectiva de competir a la Supercopa contra el Madrid està lluny d’entusiasmar-nos.
De Jong pare, no obstant, és la prova vivent que no hi ha res impossible i ens recorda l’existència de coses que no creuríem: naus incendiades més enllà d’Orió, raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser, el 17 blaugrana engaltant xilenes i, qui sap, un 2022 triomfant.