Suárez, les variants i el comodí de l'esquema

BarcelonaEs busquen gols. El Barça viu un dels trams més decisius de la temporada pendent dels últims metres del camp. El dubte de la brillantor del joc ha quedat estancat. La necessitat sempre mana. L'equip s'ofega en la falta de punteria. Els debats estilístics s'acaben en el gol. Guanya qui veu porteria. El futbol és aquest i un parell més de principis fonamentals, no més. L'anada dels vuitens de final de Lliga de Campions va tensar dimarts la corda. L'equip blaugrana ha signat 4 gols, 2 des de la línia de penal, en els últims cinc partits entre totes les competicions.

El problema no és la producció en termes de quantitat. Contra València, Reial Madrid, Athletic Club, Valladolid i Lió, el Barça ha fet 86 rematades. La xifra es desinfla des de l'estadística d'encert: només 26 pilotes han anat entre els tres pals de la porteria rival. En total, una mitjana de 5 per partit. Ficar-ne dos de 26 deixa en evidència el moment de la pólvora culer, amb paràmetres de possessió similars, entre el 68,7% i el 56,8% de la Copa contra l'equip de Santiago Solari.

La millor síntesi són Luis Suárez i les seves accions. El davanter segueix sense estrenar-se a la Lliga de Campions i acumula més de tres anys sense celebrar un gol en competició europea lluny del Camp Nou (16 de setembre del 2015 contra el Roma). "No em preocupa Luis Suárez. Em preocuparia si no generés ocasions de gol. Ell sempre és un maldecap per als rivals", comentava Ernesto Valverde després del partit a Lió. La realitat parla d'un Suárez massa lent, sense ser-ne conscient, intentant encarar el defensa perquè sí, perquè manen els galons.

Atac sense recanvis

Els problemes físics que arrossega Leo Messi evidencien la seva situació. Si l'argentí fa gols, l'uruguaià es dedica a seguir les jugades, a no complicar-se. Ara ha de tornar a agafar responsabilitats per no alimentar incendis. Ha de llegir la situació, perquè la banqueta no funciona.

Ni Coutinho, que no és ni extrem ni interior, ni Kevin-Prince Boateng són jugadors de partits importants. El cas de l'ex del Las Palmas és especialment alarmant. El Barça va signar-lo com a jugador madur i experimentat, que aportaria sense peatges d'aclimatacions. El debut entre presses al Sánchez Pizjuán a la Copa del Rei i els 60 minuts contra el Valladolid van deixar clar que està verd per poder aportar en aquest equip. Com a 'killer' d'àrea encara va perdut i a la banda no és incisiu.

Ara és un futbolista més atlètic que ràpid, un perfil més fi de Suárez, però sense el seu instint ni la lectura del joc. La presència de Malcom també ha sigut testimonial. El brasiler va jugar 6 minuts del partit contra el València i 57 del clàssic de semifinals de la Copa del Rei. Va ser un dels millors de l'equip generant ocasions des de la banda dreta i atrevint-se en els metres finals. Ni el seu gol va servir perquè fes un pas endavant en la jerarquia de les alternatives. Ernesto Valverde va cedir aquest protagonisme a Ousmane Dembélé. Des que va sortir de la lesió, Malcom no ha tornat a jugar. L'ex del Dortumnd va tingut dues titularitats i 15 minuts més contra l'Athletic per recuperar el punt de competició.

El paper de l'esquema

Si el fons d'armari és fictici, que ho és, Ernesto Valverde haurà de trobar la dinàmica ascendent des de la pissarra del laboratori. Els esquemes s'han d'utilitzar quan funcionen. Va ser la premissa de la temporada passada. El 4-4-2 del primer Barça del tècnic basc va assegurar la consistència que el tradicional 4-3-3 no oferia per planificació de plantilla (Aleñá era jugador de filial, Arthur estava al Brasil i Sergi Roberto seguia fent de lateral imprescindible). No hi havia brillantor, però les peces encaixaven.

Les bones sensacions d'Arthur Melo i Carles Aleñá reclamen més protagonisme pel mig del camp, que també ha de sumar perill. El recurs del doble pivot emmascarat que utilitza el Txingurri deixa Sergio Busquets i Ivan Rakitic fora de l'equació dels gols. El croat dissimula la seva vocació de mitja punta amb alguna desmarcada esporàdica, aprofitant els espais que generen les trajectòries dels companys. El xut exterior és una causa perduda des de l'època de Pep Guardiola. L'èxit passa per tenir la millor mà de cartes, la més variada. Descartar-ne algunes d'inici és agosarat.

El joc de bandes és intermitent. Només el partit contra el Madrid va trencar la dinàmica. Ajuntar Malcom i Semedo a la dreta va obrir el camp, reforçant la funció de Jordi Alba com a lateral vestit de carriler. El Barça va signar aquell dia un 28,6% d'encert en les centrades a l'àrea. La dada ha anat decreixent fins a la cita de Lió (20%, 11,8% i 6,7% al partit continental). Dembélé és l'home més vertical de la davantera, però també obstaculitza les pujades d'Alba i, de retruc, les seves combinacions amb Messi. El lateral va aparèixer més quan el campió del món amb França va ser substituït per Coutinho. Ajustar el posicionament podria oxigenar l'atac, sense haver de renunciar al jugador més actiu en espais oberts.