El llibre que el Barça no volia que es publiqués

BarcelonaA les portes de Sant Jordi, qualsevol llibreria és plena de caixes amb les últimes novetats editorials. Quan el client ensenya una foto de la portada i el dependent llegeix el títol Hem trepitjat merda, no pot evitar posar-se a riure mentre busca aquest llibre que acaba de sortir del forn. "Que potser es fiquen amb el Barça?", pregunta. No ben bé, tot i que l'obra acabés generant controvèrsia a l'entitat fins al punt que el van qualificar d'"impublicable".

L'autor és Santi Giménez (Barcelona, 1968), un periodista imprescindible per seguir l'actualitat del Barça que no entén la vida si no és amb sentit de l'humor, una faceta que exhibeix a la redacció, a les tertúlies o degustant una cervesa mentre atén l'ARA al rovell de l'ou de Barcelona. Explica que l'editorial Planeta el va venir a buscar amb l'encàrrec de fer un llibre sobre la història del Barça en clau d'humor. "Volien que fes una mena d'assaig per evidenciar com és de difícil ser del Barça amb totes les coses que han passat. Però jo no soc historiador, ni un malalt de les dades. I la història, en el fons, ja està explicada. Així que vaig proposar de fer uns contes de ficció coincidint amb moments en què al Barça li passen coses. I els va agradar la idea", assegura Giménez.

El miracle de Jules Kounde amb Hansi Flick

Diu que ho va improvisar i que, "bàsicament", va fer la proposta "per treure’s de sobre l’encàrrec". Però contra tot pronòstic li van dir que sí. Així que durant un any i mig la feina de documentació va anar de bracet amb un torrent d’imaginació que ni ell mateix sap explicar d’on surt. "No sabia que la final de Berna havia coincidit amb la compra de Findus per part de Nestlé. Llavors penso... ¿i si resulta que un català que és espia del KGB i treballa a Nestlé proposa que les barretes de peix mai més siguin quadrades perquè no vol que li recordin els pals d’aquella Copa d’Europa?", diu.

'Hem trepitjat merda' inclou ficcions hilarants en moments històrics del Barça

Són aquesta mena de detalls els que van fer arrufar el nas al Barça, perquè mai va existir aquest espia; com tampoc l’agència de detectius Echevarría-Parera-Associats, que suposadament s’encarregava de controlar la vida nocturna de Kubala; ni és cert que alguns dels integrants de la banda de música anglesa que va interpretar la Marxa reial a les Corts el 1925 es diguessin Hughes, Archibald, Badger i Gascoigne; o que una mèdium hagués intervingut en un programa de RTVE per fer aparèixer l’esperit de Julio César Benítez i posar llum a la foscor sobre la seva mort en estranyes circumstàncies abans d’un Barça-Madrid. Tot plegat ho deixa ben clar a la introducció del llibre, on desgrana què hi ha de realitat i de ficció en cada capítol. Només en un tot el que s’explica és absolutament real, amb l'única excepció d’haver canviat els noms per evitar trair l’únic barcelonista que el 7 de maig del 86 se’n va anar a dormir (la mona) totalment convençut que el Barça havia guanyat la Copa d’Europa a Sevilla.

La història recent l’ha pogut viure en primera persona. Les coses més antigues, evidentment, no. I no amaga que li hauria agradat fer unes copes amb Kubala i ser al despatx del president Miró-Sans el dia que va rebutjar que el Barça participés en l'acabada de fundar Copa d’Europa perquè considerava que la Copa Catalunya permetria fer més ingressos de taquilla. "Poder-lo agafar per les orelles i dir-li «Burro, t'estàs equivocant i ens estàs donant una merda que arrossegarem durant molts anys»", diu Giménez sobre l'ocurrència del mandatari culer entre el 1953 i el 1961.

Les raons del club per evitar que el llibre es publiqués sota el segell de Barça Books

El llibre s’havia de publicar sota el segell de Barça Books, però el club ho va frenar a última hora. "Que quedi clar que ni és una queixa ni una polèmica. Com que és un segell del Barça, el club s’ha d’assegurar que hi hagi uns paràmetres de correcció política i institucional que, evidentment, no es donen en aquest llibre. Vaig enviar el primer manuscrit a un comitè, que el va tornar dient que era absolutament inacceptable per les ficcions, expressions i suposicions. Crec que tenen tots els motius del món, i ja vaig dir que jo no era la persona per escriure per a Barça Books. Però també penso que tot això ens ho hauríem pogut estalviar, també t’ho dic", relata Giménez.

El Santi no vol fer gaire soroll sobre el tema i ho relativitza, encara que és evident que les formes no li van agradar. "Em va fer certa gràcia les insinuacions sobre la meva «condició psicològica», sobretot per part de qui venien. Però d’això no en vull parlar en públic". Com que la feina estava feta, ell i Planeta van arribar a un acord per publicar igualment el llibre, però sense el paraigua blaugrana.

Malgrat les incorreccions, les ficcions i els fets hilarants que formen part de la història del club, el llibre té un rerefons optimista. "El Barça és indestructible". Per què? "Avui ens queixem per vici i no donem perspectiva històrica a les coses. Era més apocalíptic quan el 1908 Gamper està a punt de dissoldre el Barça perquè només té 30 socis i alguns no paguen la quota, quan Primo de Rivera tanca el club, quan te’n marquen 11 al Bernabéu i quan perds la final de Berna després d’una primera part en què xutes set vegades a porteria i fas un gol, i el rival xuta una vegada i en marca dos. Aquell dia, i el dia de Sevilla, molts van pensar que no es guanyaria mai la Copa d’Europa. I ja en té cinc. Han passat coses molt més greus abans". Sí, el Barça ha trepitjat merda, i més que en trepitjarà. Tot depèn de relativitzar-ho i de mirar-s’ho amb sentit de l’humor, que en el fons, "no deixa de ser una manera de protegir-se".

Dame Sarr, una fuga traumàtica per al Barça