Limak, el Barça i l'abordatge dels pirates
Em permetran que enfoqui aquest article parlant una mica de mi.
Aquests dies he pensat molt en el meu amic Martí. Vam plorar la seva pèrdua fa uns anys i em tranquil·litza saber que, sobretot gràcies al Barça, sempre el tindré present. El Martí no debatia amb la dona i els fills si Xavi seria algun dia millor que Guardiola. Tampoc podia compartir amb ells –perquè no els agradava gaire el futbol– la pena de veure Luís Figo vestit de blanc. Per sort, però, va trobar un remei a aquella petita soledat domèstica i em va convertir en el seu acompanyant de capçalera per anar al Camp Nou entre el 1995 i el 2006.
Van ser 11 cursos de penes i alegries des del gol sud de l'estadi, el de la celebradíssima xilena de Rivaldo contra el València o la superba gardela de Ronaldinho la nit del gaspatxo. Fa uns dies les grues de demolició subcontractades per Limak el van tirar a terra. Estava previst que fos així, ens havien avisat, però jo no estava preparat per veure el continent de tantes emocions viscudes reduït a runa. Impressiona la rapidesa amb què es pot destruir qualsevol cosa, per sagrada que sigui. Destruir és molt més fàcil que construir, com es veurà a mesura que avancin les obres i se'n dilatin els terminis.
La pols i la ferralla acumulades al gol sud m'han fet reconnectar amb aquella passió pura i ingènua que em feia abraçar el Martí com si fos el meu pare quan el Barça guanyava en les grans nits. Evocar aquella eufòria espontània em reconforta, em desaliena i m'ajuda a copsar, ara que em paguen per explicar l'actualitat blaugrana –i que m'interessa més cuidar les fonts que adular els ídols–, què ha significat el club per als milers de socis que, com el Martí, s'esforçaven no només per pagar i utilitzar l'abonament, sinó per difondre barcelonisme a cada passa que feien.
Em pregunto com comentaria el Martí el Barça dels últims anys. Què hauria dit de les tràgiques nits europees de Roma, Liverpool i Lisboa? Quin grau d'indignació li hauria causat el Bartogate? ¿Hauria entès els arguments associats a la traumàtica sortida de Messi el 2021? ¿A qui hagués votat en les últimes eleccions? ¿Seria dembelista o raphinhista? ¿Hauria compensat les penes del futbol masculí amb un suport incondicional al femení? ¿Hauria justificat els pagaments a l'ínclit Negreira?
Em diverteix intentar posar-me en la seva pell de culer desacomplexat que, per liquidar 25 anys de nuñisme, va votar Joan Laporta el 2003. I del que estic segur és que estaria molt preocupat per la crisi econòmica del club, però sobretot per les derivades socials i institucionals que podria arribar a tenir. Perquè el Martí, igual que altres milers de socis del Barça, segurament va acabar caient de quatre grapes en la guerra de bàndols en què va incórrer la generació del 2003, i fins i tot la va alimentar amb vots de càstig en una direcció i una altra. Però ara tindria prou talent per obrir la ment i arribar a la conclusió que ni la fe, ni l'instint, ni culpar l'herència evitaran que l'entitat perdi el seu tresor més preuat: el model de propietat.
L'hora és massa greu perquè el Barça sigui governat com una empresa familiar. No pot ser que adjudiqui obres milionàries canviant les normes del concurs d'amagat de directius que després són cridats a avalar per reparar la mala gestió a correcuita. O que faci més d'un any que el club navega sense un director general de primer nivell. O que vetar periodistes s'hagi convertit en una pràctica habitual a les oficines.
I no és qüestió de veure si el Barça és al quiròfan, a l'UCI o a planta. Tampoc de si el president es diu Laporta, Font o Freixa. El moll de l'os no està en la figura representativa que trien els socis perquè comandi la nau, sinó en el capital humà i professional amb què aquesta figura i els seus col·laboradors tinguin la confiança i la humilitat d'envoltar-se perquè la nau no caigui en mans dels pirates. El Martí, que a més de soci del Barça era capità de veler, mai hauria permès un abordatge com el que s'albira a l'horitzó.