Per què li costa tant a Araujo brillar amb Flick?
El central uruguaià va ser substituït al descans del partit contra l'Alabès


BarcelonaQuan Hans-Dieter Flick va aterrar a Barcelona, els amants del futbol vam començar a cavil·lar sobre quin encaix tindrien els futbolistes de la plantilla blaugrana amb l'estil de joc habitual de l'entrenador alemany. De Ronald Araujo s'apreciaven les seves capacitats condicionals i s'apuntava que aquestes podrien ser de vital importància tenint en compte que l'equip jugaria amb la línia defensiva molt alta.
El marcador uruguaià és fort, ràpid, té gambada i es mostra imponent a l'hora de córrer i de xocar. Un central corrector com ell semblava del tot indicat per situar la línia defensiva el més amunt possible. El problema és que, sovint, Araujo corregeix els seus propis errors. A base de cames i potencial físic acaba apagant focs que ell mateix ha encès. Són qüestions purament de concepte defensiu: per exemple, el posicionament a l'hora de traçar bé la línia i provocar que el rival caigui en fora de joc o el perfil corporal quan toca marcar i defensar centrades. Araujo mai no ha necessitat adquirir certes nocions perquè sempre s'ha imposat per físic. El problema és que ara juga a l'elit i no n'hi ha prou amb un tors de personatge de Musculman o les cames d'un centaure. Toca insistir, i molt, en els aspectes tàctics que encara no domina.
En l'aspecte tècnic, i especialment amb la pilota als peus, Araujo també té un problema. No és creatiu ni atrevit en la passada, i Flick sempre vol que els seus centrals ho siguin. Al Bayern jugava amb Boateng i Alaba. Tots dos eren ràpids i potents, però també oferien a l'equip una paleta de recursos formidable a l'hora de sortir des del darrere: passades tenses per dins que superaven línies del rival, diagonals també interiors per connectar amb els migcampistes ofensius, combinacions amb Lewandowski perquè deixés de cara o canvis d'orientació per activar l'extrem oposat. El Barça té en Eric, Iñigo i, sobretot, Cubarsí, tres centrals de gran nivell amb pilota, però Araujo no ho és i això el limita a ell i a l'equip.
El llenguatge de la passada d'Araujo
Davant de l'Alabès, per exemple, la seva acció més repetida va ser acostar-se a Kounde, que el tenia al costat i a camp propi, i fer-li la passada. Ho va fer 17 vegades durant la primera part abans de ser substituït al descans. La seva incapacitat per veure o intentar passades interiors i progressives feia molt difícil al Barça establir-se a camp contrari. No era pas tot responsabilitat seva, però l'equip va millorar en dinàmica i intenció quan Eric el va rellevar per jugar la segona part. El conjunt blaugrana, per fi, va poder viure a l'altra meitat del camp i recuperar el joc interior.
Un altre aspecte que cal tenir en compte a l'hora de buscar la millora d'Araujo amb pilota és el del llenguatge de les passades. La passada és la manera que tenen els jugadors de comunicar-se i també d'ajudar-se entre ells. Ajudar un company no és, només, fer-li una bona cobertura defensiva. Per exemple, i això també passa amb freqüència: les passades d'Araujo a Lamine Yamal gairebé mai són perquè ja rebi enfocat cap a porteria. Quan el busca i el troba, sovint és amb l'extrem d'esquena i pressionat. Esclar que pot girar-se, marxar de set i fer la seva jugada, però seria molt millor si la passada es fes en el moment que ell ja orienta el cos cap a dins i en direcció a porteria, així li regales avantatge i encara el fas més difícil de frenar pel rival.
Araujo té moltes coses a millorar, però també la voluntat d'aprendre-les. Veurem quin recorregut tindrà al Barça de Flick.