Frank Rijkaard va escoltar, reconcentrat i amb mirada emboirada, la meva pregunta: “Què aporta Eto’o a l’equip?” I, malgrat el que es pogués arribar a pensar, en un nou vespre d’ulls enrogits, la seva agilitat mental estava intacta. Va respondre en unes dècimes: “És el que fa gols”. "Només això?", vaig repreguntar. I ell va assentir.
Exactament això és el que pensem a casa dels davanters golejadors, els nous, els ariets. Com una aixeta fa córrer l’aigua, un botó canvia de canal i un cinturó aguanta els pantalons, el golejador és un mecanisme que fa una missió concreta, que és rebre la pilota i, pum, ficar-la a la porteria. I sí, l’estadi s’ensorra al seu voltant i hi ha volcans de passió al planeta quan això passa. Però el bon home segueix sent un jugador que depèn absolutament de la passada per poder procedir a, pum, fer el gol.
Hi ha davanters i davanters, esclar. N’hi ha que agafen la pilota a 50 metres de l’àrea, se’n van de sis jugadors i fan el gol de la nostra vida. Hi ha Messi, i no voldria que ara ens poséssim tots tristos, i ja em sap greu. I, a part de Messi, hi ha el Ronaldo bo, i Neymar, i Ronaldinho, i aquests fenòmens que generaven joc, no només acabaven jugades. Si ens posem exquisits, també hi ha Romário, que no podia rebre lluny de l’àrea, però el que ell feia no depenia de la passada: era art.
I després hi ha els ariets. I, malgrat l’èpica que els acompanya, una èpica una mica casernària, d’abundant testosterona i associada a imponents físics, els ariets són un subgènere menor dels grans davanters. I ens hem passat anys denunciant la imponent mentida, la planetària estafa, el còsmic engany que ha sigut Cristiano (el Ronaldo dolent), un mer rematador. I han estat anys d’explicar al món que Messi era millor golejador però que, sobretot, era el principal creador de futbol i desequilibri que han vist els nostres ulls, i que la mera idea de comparar-los era un insult, com comparar Joan Gamper amb Toni Freixa.
I, amics, això és Robert Lewandowski, ens temem. Boníssim combinant, boníssim desmarcant-se, òptim professional, canoner consumat, màquina d’anotar. Però el Barça no s’ha fet únic amb els seus nous (tirin la vista enrere, mirin de treure’m la raó), sinó amb els seus deus, vuits, sisos i quatres, tan grans i tan bons que era pràcticament indiferent tenir Salinas o Luis Suárez per fer, pum, el golet.
Fixin-se que totes les meves pegues amb Lewandowski no inclouen dates de naixement, xifres de fitxatge, amistats amb representants ni saberuda anàlisi de color salmó. És només que Lewandowski no em fa el pes, perquè si no és ell, seria Ansu, i si no, Aubameyang, i si no, Memphis. No em fa el pes perquè ell és un nou i això és el Barça.
